Font: Silvia Marimon / Diari Ara

El genocidi armeni i la resistència del Musa Dagh

El setembre del 1939, una setmana abans d’envair Polònia, Hitler es va adreçar als seus soldats: “Mateu sense culpa ni pietat els homes, dones i nens de llengua o raça polonesa”. No havien de patir, segons Hitler, perquè ningú els jutjaria: “Qui, després de tot, es recorda avui dels armenis?”, va afegir. Quan l’Imperi Otomà va ordenar la matança dels armenis -es calcula que en van morir un milió i mig entre el 1915 i el 1923- encara no existia la paraula genocidi. La crearia el 1944 el jurista polonès Raphael Lemkin. Avui, quan se celebren cent anys del genocidi armeni Turquia encara nega que fos un genocidi. Al·lega que no era un pla sistemàtic per eliminar una ètnia. Només 22 països -entre els quals no hi ha Espanya- han reconegut el genocidi turc contra el poble armeni.

Però la brutalitat, els afusellaments, les violacions i les marxes forçades a través del desert no han sigut silenciades. Dos llibres recorden què va passar aquell 1915. Els quaranta dies del Musa Dagh, publicat per primera vegada el 1933 per l’escriptor de Praga Franz Werfel, acaba de ser reeditat per Edicions de 1984. El periodista i escriptor Xavier Moret també recorda el genocidi i la persistència de la cultura armènia, malgrat les persecucions, a La memoria del Ararat. Viaje en busca de las raíces de Armenia (Península). Aquest any també s’estrenarà als cinemes catalans The cut, un film sobre el genocidi del director de Contra la pared, Fatih Akin.

Els quaranta dies del Musa Dagh va ser el llibre més llegit al gueto de Varsòvia. Poeta, novel·lista, dramaturg i assagista, Werfel havia viscut la Primera Guerra Mundial en pròpia pell: havia estat al front rus. Coneixia els horrors de la guerra. Segons ell mateix explica en una nota a l’inici del llibre: “Aquesta obra es va concebre el març de l’any 1929 durant una estada a Damasc. La imatge deplorable d’uns infants pròfugs, mutilats i afamegats que treballaven en una fàbrica de catifes va ser l’estímul decisiu per desenterrar de l’oblit el destí inconcebible del poble armeni. El llibre va ser escrit entre el juliol del 1932 i el març del 1933”. Werfel revisaria el llibre i hi faria canvis després que Hitler pugés al poder.

El protagonista d’Els quaranta dies del Musa Dagh és Gabriel Bagradian, un armeni de família burgesa que decideix dedicar-se a l’estudi i que viu còmodament a París amb el seu fill i la seva dona francesa. Quan torna al seu lloc d’origen, la casa que el seu avi va construir al costat de Musa Dagh (la muntanya de Moisès), per damunt del poble de Yoghonoluk, es converteix en líder de la sublevació. Organitza la vida d’una comunitat que va viure, del 21 de juliol al 12 de setembre, 53 dies sota el setge turc. Els personatges són ficticis però no les situacions que descriu Werfel. Com la follia dels assetjats per culpa de la fam i la desesperació.

Bandera d’auxili

Conscients del perill que corrien, els resistents es van refugiar al cim de la muntanya i van demanar auxili amb dues banderes que hi van estendre. En una es podia llegir: “Cristians en perill”. A l’altra hi havia una gran creu roja. Els tripulants d’un gran vaixell francès, el Guichen, ho van veure i cinc vaixells aliats van rescatar 4.200 supervivents, que van ser evacuats al Líban. Molts es van instal·lar a Anjar i avui, en aquesta població de la vall de Bekaa, hi ha sis barris amb el nom dels sis pobles armenis de Musa Dagh.

Moret, en el seu viatge per Armènia, explora el país i recull el testimoni dels pocs supervivents del genocidi. El periodista parla amb Movses Haneshanyan, un dels supervivents, que avui viu a Anjar. El Movses té 103 anys. Explica que el seu pare es va salvar pels pèls. “Els turcs van reunir els armenis de Musa Dagh per cavar un canal de reg. Quan van acabar els van fer caminar pel desert cap a Síria. Als qui no volien fer-ho els disparaven. Van matar fins i tot dones embarassades”. Moret també parla amb Shushan Sirouyan, néta de dues víctimes del genocidi. El seu avi matern va deixar un diari on explicava com es va salvar de la matança: es va amagar durant una setmana a la panxa d’un cavall mort. L’àvia es va quedar òrfena: van degollar tota la família.

Segons el Museu del Genocidi Armeni, la primera fase de la matança va començar el 24 d’abril del 1915, quan el govern turc va ordenar l’assassinat de més de 200 intel·lectuals armenis a Istanbul.

La segona va ser quan l’exèrcit turc va reclutar 60.000 armenis que després van ser desarmats i assassinats pels soldats turcs.

La tercera fase va ser la massacre, la deportació i les marxes de la mort de dones, nens i avis. Durant aquestes marxes molts van ser assassinats pels soldats. D’altres van morir de gana i de malalties. Dones i infants van ser violats. Milers van ser forçats a convertir-se a l’islam.