Font: Anna Pazos / La Directa

Tota revolució comença amb un clic: és aquell instant en què la por desapareix i la submissió es transforma en rebel·lia dins de cada individu. És el moment precís que definia Kapu ci ski en el seu testimoni sobre la revolució iraniana de 1979, quan va veure per primer cop la multitud negant-se a retrocedir davant les ordres policials. I és el mateix fenomen que, segons l’egipci Alaa Al Aswani, es va produir a la plaça Tahrir l’any 2011. El mateix de què, indirectament, vol parlar-nos a la seva última novel·la, L’Automòbil Club d’Egipte (Edicions de 1984, 2014). El llibre, un capbussament a l’Egipte colonial dels anys quaranta, se serveix de diversos personatges per repassar els mals de la societat: el racisme, el llast de la tradició, la sexualitat mal entesa, les relacions de poder i submissió (tant familiars com laborals) o la humiliació de ser governats per una potència estrangera. Amb la revolució dels Oficials Lliures traient el cap a la llunyania, el país es trobava – com avui– en un punt d’inflexió històric, fet que permet establir un paral·lelisme perfecte amb l’Egipte actual.

Escriptor i dentista, instigador i partícip de les revoltes de Tahrir, Al Aswani va esdevenir l’autor més traduït de la seva nacionalitat amb la novel·la L’edifici Iaqubian, un retrat social del Caire decadent de 1990. A L’Automòbil Club d’Egipte, Al Aswani reprèn la línia costumista i la posa al servei d’un repàs històric que pretén tenir efectes revulsius. La novel·la engega l’any 1872, quan, en un poble de l’Alemanya profunda, l’enginyer Karl Benz inventa el primer automòbil de la història. La proliferació d’aquest artefacte màgic arreu del món fa necessària la creació, a l’Egipte colonial, d’un Automòbil Club; un espai de luxe on la diplomàcia estrangera pugui dirigir la política automobilística del país i felicitar-se per pertànyer a una raça que crea màquines a motor. Allà, “els lladres es vesteixen de gala, es perfumen i fan el seu estúpid paper, com en una comèdia”, observa un personatge escèptic. El rei Faruk hi va per abandonar-se als plaers del joc; el director britànic, James Wright, hi personifica la supèrbia d’un ocupant occidental; el cap de les criades, l’abominable Kavu, és tan cruel amb les empleades com servil amb el poder estranger. A la base de la piràmide, hi tenim la plebs: les serventes autòctones, permanentment espantades, abaixen el cap i temen rebre un càstig en qualsevol moment.

Aquest microclima laboral serveix a la perfecció per retratar les dinàmiques de control i dependència existents en qualsevol dictadura. En la seva literatura i en articles periodístics, Al Aswani sosté que tota disfunció de la societat, des de la pobresa a la misogínia o la brutalitat policial, són fruit d’aquesta manca de democràcia que condueix a una “deformació psicològica” de llarga durada. Amb tot, l’autor té clar que una revolució mai no la fa la majoria i aquesta és una qüestió clau a la novel·la. Quan algú comença a parlar de drets dels treballadors i les treballadores o de mesures de pressió, la resta de la gent s’aparta d’ell com si fos portador de l’Ebola. Són víctimes de la paranoia col·lectiva de qui ha estat objecte de càstigs arbitraris i brutals; són la majoria silenciosa que prefereix el mal conegut a la possibilitat de veure’s al carrer, amb la dignitat intacta però morta de gana.

El mateix Al Aswani, en un article del juny de 2010, resumia aquest mecanisme en referir-se a les persones afins a Mubàrak: “Confien que l’immens aparell de repressió que té l’Estat només s’engega per esclafar aquells que li planten cara, que el règim mai no farà mal a qui s’inclina i obeeix”. No obstant això, tant a la novel·la com a la realitat, l’autor es mostra optimista: no tots els personatges són terribles, no tot està perdut. Encara que tornin els cops d’Estat i la repressió (a la realitat), encara que una majoria submisa doni l’esquena als pocs justos (a la novel·la), Al Aswani deixa la porta oberta a l’esperança, representada en aquell clic definitiu que, tard o d’hora, haurà de sonar.