XAVI AYÉN Barcelona. 

Un actor secundari enganxat als porros que s’entén amb la seva voluptuosa minyona. Un pietós general que dirigeix els cruels serveis secrets del país mentre la seva filla grava a Facebook missatges de suport als manifestants contra el govern. Una presentadora de televisió que vol portar el vel mentre llegeix les notícies. Una professora d’anglès que pateix mòbing perquè no en porta. Un empresari que multiplica el nombre de dones que té perquè s’ho pot pagar i els dona un pis a cadascuna…

L’egipci Alaa al ­Aswani (Cairo, 1957) ha escrit una novel∙la fonamental per entendre les primaveres àrabs des de l’empatia amb els éssers humans que hi van ensopegar. Ambientada entorn de la plaça Tahrir, a la capital del seu país, on el 2011 el Govern va matar desenes de persones que exigien democràcia, Una república com si… (Edicions de 1984) és una peça coral, humorística i èpica que reflecteix les vides creuades de personatges de totes les classes socials. Al­ Aswani, traduït a més de trenta llengües, respon a aquest diari des de Marsella, on està de viatge, en l’interrompuda gira de promoció de la novel∙la.

Per què aquest llibre no s’ha publicat al seu país, Egipte?

Ara hi està prohibit, com a la majoria dels països àrabs tret de tres (Tunísia, el Marroc i el Líban, on es va imprimir). Però la gent el compra i el llegeix d’amagat. A causa d’aquesta novel∙la he estat acusat per un tribunal militar d’injúries a l’Estat, a l’exèrcit i al president. Ara soc a Marsella, confinat, però visc a Nova York, on faig classes d’escriptura creativa a la universitat. No puc tornar a Egipte; segur que em ficarien a la presó. Des que el 2014 Abdul Fattah al­ Sissi va ser nomenat president, ha estat la guerra total contra mi; primer em van expulsar de tots els mitjans on col∙laborava i després em van impedir altres feines.

On era vostè el 2011?

 Vivia a la plaça Tahrir, acampat. Vaig participar en la revolució; la novel∙la beu de la meva experiència directa. Per què una novel∙la? Les novel∙les no són per a res; les escrius per una necessitat, perquè les sents. Parlo de persones que van viure aquells dies. Però no es tracta d’adoctrinar ningú, no s’escriu una novel∙la per informar; per a això hi ha els articles. La novel∙la és el més difícil que hi ha: és construir i desplegar personatges vius. Hi ha molt d’humor… La comèdia sempre és l’altra cara de la tragèdia. L’humor sorgeix de les grans contradiccions que viuen els personatges: resar devotament però després torturar sense problemes a comissaria, per exemple. De sobte, esclaten les protestes de Tahrir; és com una bomba enmig de la trama que obliga tots els personatges a ressituar­-se. Tahrir va crear un món nou, també va ser així a la vida real, una bomba, i ningú ja no és com era abans.

Els personatges dialoguen socràticament, fins i tot els més laics amb els més islamitzats.

És que a Egipte té molta força la interpretació oberta de l’islam. Ara patim el wahhabisme, la versió més violenta de la religió, però no ha estat la nostra tradició durant segles. El wahabisme confon religiós amb polític, la fórmula del feixisme. No hi ha un pam de net: exèrcit, universitat, política, mitjans de comunicació, clergues… Ningú no se n’escapa, i els nivells de corrupció són altíssims. El règim ho envaeix i ho filtra tot; no és només una estructura política, és la mentalitat, la visió del món, de la dona…

Quina escena que s’inventa amb l’entrevista a la televisió a algú que assegura que cada manifestant de Tahrir cobra 1.000 dòlars diaris de la CIA…

No és inventat! Era així! 24 hores de mentides sense interrupció a la televisió pública: que ens pagaven fortunes, que fornicàvem al mig de la plaça…

Entrevista publicada a La Vanguardia.