Font: Diari Ara

“Iòsif Aleksàndrovitx Brodski va néixer a Leningrad l’any 1940 i va morir com a Joseph Brodsky a Nova York l’any 1966”, escriu Antoni Munné en la presentació d’ Una cambra i mitja (PUV, 2013). Aquesta és la pregunta clau davant els textos de Brodsky: com comprendre la diferència “entre un nom i l’altre, entre aquell Iòsif i aquest Joseph”?

Faré una hipòtesi arriscada: Brodsky va poder viure entre les dues llengües perquè es va construir una passarel·la. Quina mena de lligam permet un salt tan vertiginós? Heus aquí el cèlebre fragment del seu primer procés judicial: “Qui us ha reconegut com a poeta? Qui us ha classificat en la renglera dels poetes?”, li preguntava el jutge, i Brodsky li va respondre: “Ningú. Qui m’ha posat en les rengleres de la humanitat?”

Aquesta frase mínima ho resumeix tot. Parlant de les seves dues pàtries, Brodsky constata: “Els únics punts en comú són el meu propi cos i una màquina d’escriure. D’una marca diferent i amb unes fonts diferents”. La inviolable unitat d’un únic cos -el “jo” que es transforma i muda, però no canvia- contrasta amb una màquina d’escriure imperfecta que es pot utilitzar en un sol lloc. Fins i tot els caràcters estables i segurs de les lletres només serveixen a casa.

La relativitat de totes les coses, però, no és cap resposta. Brodsky oposa a la realitat esmunyedissa el convenciment que “un horitzó dilatat s’ha d’estrènyer en algun punt”, com diu l’àgil traducció dels seus Poemes escollits de Judit Díaz Barneda. Segons la trigonometria poètica de Brodsky totes les línies, fins i tot les més paral·leles, s’acaben trobant dins de l’infinit. Aquest punt de trobada -inimaginable, utòpic, fora de tot abast- fa que Brodsky no sigui només un mitjancer entre el gel de l’URSS avui ja mig oblidada i els paratges urbans d’Amèrica. Brodsky parteix d’una realitat minuciosament descrita, despullada de tota il·lusió. Però el desconsol i la manca de tota perspectiva esclaten llavors cap a les esferes del pensament pur.

“I és que no és tot / escolàstica en aquest món?”, es pregunta. Cert, ben bé tot, només que l’escolàstica sovint mereix aquest nom desencisador. Brodsky no s’espanta davant cap pregunta, però alhora també fuig davant les fórmules grandiloqüents. I ens recorda que “la història conté detalls, no la imatge completa”. Per això només la poesia pot, potser, oferir imatges que siguin més que una fotografia amb “el seu insuportable somriure”. Imatges que són un signe a partir del qual podem reconstruir els atzucacs que mai sabrem evitar.

La vida no està feta per ser recordada, els fragments s’esborren i es confonen l’un amb l’altre, així que la tasca del poeta és traçar sobretot els punts d’unió: “L’essència de la vida rau, no en el que hi ha, / sinó en el que creus que hi hauria d’haver”. I per afrontar el passat, cal “esbudellar el nino” com una criatura rebel que vol saber com estan fets els joguets que li han donar per entretenir-se.

També a la revista Veus Baixes, Arnau Barios acaba de traduir un breu cicle de poemes de Brodsky. A diferència de Poemes escollits, que es basen en seleccions fetes pel mateix autor per al públic anglès, aquí hi podem atrapar el poeta abans que hagi creuat la frontera i conèixer un dissident que assaja encara el llenguatge isòpic, transformant el règim comunista en un arcaic estat de l’Egeu. La idea de nació pot ser la torre on refugiar-se i el pal de la bandera pot assumir la funció de parallamps i de far alhora, però a la torre, sovint, s’hi ubica també la presó. Com constata l’escriptor amb amargor a Una cambra i mitja: “La inhumanitat sempre és més fàcil d’estructurar que qualsevol altra cosa”.

Tots aquests pensaments nítids que ara podem llegir en català són testimoni d’una lluita obstinada per superar els sistemes basats en l’obediència i la repressió. “De tot arreu/ cauen crostes d’estucat”, diu, però nosaltres no tenim res més que els “consonants / que s’alcen sobre les seves cametes tortes” per preservar el record i la fe en el futur.