Font. Diari Ara / Marina Espasa

El Mars del Carib és un bar qualsevol. Un forat. Un d’aquells locals on no portar xandall i els cabells bruts és signe d’haver-se equivocat molt.Un garito on el menjar (hem dit menjar? Pensin en aquells trossos de morro refregit i dur, i encara gràcies) s’exposa a la barra sota una campana protectora de vidre prou bruta perquè ningú pugui saber exactament què ha ded e manar. Tant li fot, perquè els protagonistes d’aquesta novel·la, clients assidus, habitants del micromón que es genera entre quatre parets escrostonades, tampoc no mengen. Beuen una cervesa rere l’altra i ingereixen tota mena de drogues: pastilles (pirules), algun tripi, però sobretot –i això és important pel que fa al ritme i l’estructura de la novel·la– ratlles de speed, moltes, una infinita processó de pols blanca que substitueix el dia i la nit, els horaris de feina i els compromisos socials per una sensació de velocitat, intensitat i eufòria. Ja em diran on més es troba, tot això, en un barri deprimit i maltractat per aquesta broma de mal gust que alguns anomenen crisi: és Sant Andreu, però podrien ser-ne molts d’altres. Mars del Carib no és una novel·la qualsevol. És un debut. I, com a tal, és una finestra oberta per on entra aire fresc, i també un d’aquells llibres en què la prosa avança una mica encarcarada, en què el llenguatge a vegades no és prou precís i en què falta un punt de saviesa narrativa, sobretot per acabar de quadrar encara més els episodis d’humor, que són molts, i que podrien arribar a fer plorar de riure, però que a vegades no estan tallats exactament on ho haurien d’estar. El material de què disposa Sergi Pons és una mina, or pur si el comparem amb la superabundància de novel·les sobre gent que fa novel·les, o amb les novel·les històriques, o amb les novel·les negres de franquícia. Els personatges (el Farinetes, el Muntanya de Merda, l’Ulleres, el Nil Facundo) estan vius, parlen com al carrer i els passen coses reals. I si no em creuen, llegeixin l’odissea laboral del Blai a Impertotxo, la immobiliària que pretén encolomar hipoteques als pobres de solemnitat del Bon Pastor. El Blai ho capta de seguida, que tot allò és una gran estafa organitzada, i cada matí, després de fer veure que escolta atentament les instruccions del cap, enfila el camí de casa i fa l’únic acte revolucionari que té a l’abast: estirar-se a clapar i no tornar a la feina fins després de dinar.Geni o desgraciat? La línia que separa els dos conceptes és tènue, a vegades.

Riure’s del mort i de qui el vetlla

No pararíem d’explicar anècdotes hilarants: l’excursió final a Montserrat, amb la intervenciód ’un grup d’escoltes, és d’antologia, com la desfilada de Carnestoltes al bar amb un Maradona que duu un mirallet al coll amb ratlles incrustades de coca fictícia, o les teories filosòfiques sobre els sistemes de dominació de classes del gran filòsof brasiler (i propietari d’esclaus) Paulinho Tirococa, però no faríem justícia al llibre ni a l’autor si només parléssim d’això: potser el mèrit més gran és haver sabut reproduir, mitjançant l’absència total d’estructura narrativa i la nul·la evolució dels personatges, la vida arrossegada i repetitiva de l’addicte que es riu del mort i de qui el vetlla, perquè ha vist claríssim que això és l’únic que es mereix aquest sistema podrit i cada vegada més tirànic. Imitant-lo, Sergi Pons ha escrit una novel·la que es desvia de tot el que se suposa que ha de ser una novel·la avui i s’ho ha jugat tot a una sola carta, la de l’humor.
Un humor gruixut, sense sofisticacions: el del grup de babaus que, davant de l’amic disfressat de mòmia que està a punt de quedar carbonitzat perquè algú li ha encès el paper higiènic que l’embolica, només riuen, riuen i riuen.