Font: Diari Ara / Montse Virgili

A la banda de Canaan és el segon llibre de l’irlandès Sebastian Barry traduït al català. Fa quatre anys, Edicions de 1984 publicava L’escriptura secreta, una de les obres més conegudes de l’escriptor i dramaturg irlandès Sebastian Barry. En el món anglosaxó és un autor de referència. Finalista del Man Booker i guanyador de prestigiosos premis literaris, ocupa una posició envejable en el panorama literari occidental. Tots els seus llibres, aquest és el cinquè, han relatat, d’una manera o d’una altra, la immigració irlandesa i el que ha estat una part de la vida de la família de l’escriptor. A The Steward of Christendom, una de les seves obres de teatre més conegudes, explica la història del seu besavi, un cap de la policia irlandesa a la dècada dels 30. Justament, Lilly Bere, la protagonista d’A la banda de Canaan, és la filla d’aquest policia, ara ja una àvia de 89 anys. A partir de la notícia del suïcidi del seu nét, en tornar de la Guerra del Golf, la dona decideix escriure un diari que funciona com un monòleg intern amb salts temporals entre la seva vida actual i el passat.

Barry, per mitjà d’aquest personatge i aprofitant el joc de miralls del parentiu, escriu el paisatge interior dels immigrants irlandesos durant el segle XX, i en conseqüència la vida dels que per força han de marxar del lloc que els va veure néixer. L’existència de la Lilly es converteix en el resum vital de milions de persones que van arribar a l’Amèrica de la Gran Depressió, van conviure amb els que lluitaven pels drets civils, van veure morir els fills o embogir a la Guerra del Vietnam i van sobreviure a la tragèdia d’uns néts que es topaven amb el nou infern de la Guerra del Golf.

Sebastian Barry ha manllevat el títol d’un himne popular americà i l’ha submergit en el seu terreny preferit, la metàfora. En un text sobre l’assassinat de Martin Luther King, el novel·lista va llegir que la mort del líder afroamericà s’agreujava per haver-se produït “a la banda de Canaan”. Canaan és la terra promesa, símbol de refugi i seguretat. A la novel·la pren un sentit ambivalent. Representa l’esperança a l’altra banda del Pacífic i el sentiment de fracàs dels immigrants que un cop allà es van sentir atrapats i perduts, enmig de la cruesa d’una vida que lluïa només per a uns.

Consumida pel dol però amb la placidesa d’haver arribat al final d’una vida on gairebé tot queda lluny, l’àvia Lilly Bere repassa una existència plena de fugides. Des de molt jove es veu obligada a marxar d’Irlanda per haver-se promès amb un membre de la policia reial britànica a l’època de la lluita per la independència d’Irlanda. Els que consideren la parella com a traïdors seran capaços de perseguir-los fins al nou continent. De Nova York a Chicago fins a Cleveland, treballant de minyona, casada amb homes que moren o desapareixen, la Lilly creix en les pàgines d’aquest llibre entre l’orgull de l’immigrant que ha vingut a menjar-se el món i la por que es tradueix en un respecte reverencial cap als amos. I encara que la narració de la dona no coneix la ironia, Barry deixa anar una frase que evoca un personatge més savi que no pas sarcàstic: “A la gent li agrada Irlanda perquè mai no l’arribaran a conèixer, com la teva parella si el matrimoni té sort”. Els pensaments de la Lilly són plens d’imatges preciosistes, al·legories que poden resultar, en algun moment, un pèl feixugues. En aquests trams agraeixo infinitament la bona feina del traductor Yannick Garcia, capaç de fer visibles els matisos lleugers d’una aquarel·la literària que perd la vivesa quan se sobrecarrega.