Aquest dissabte, al Teatre de Santanyí a les 20:30 h, Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i na Margalida Pons presenten la  Poesia Completa de Blai Bonet.

BLAI BONET DE COS SENCER, FINALMENT
Font: Joan Todó / L’Avenç

Durant anys, cada vegada que entrava en una llibreria de vell o de segona mà, o en alguna biblioteca, me n’anava directe a veure si trobava algun llibre de Blai Bonet. Va arribar a ser un instint, de vegades recompensat. Coneixia bé les seves darreres obres, que vaig arribar a temps de comprar per les vies habituals; i tenia per casa reedicions puntuals de llibres com El mar o Míster Evasió. Però no havia pogut ni olorar volums més remots com Haceldama, o Cant Espiritual, ni sobretot obres com ¿Has vist, Jordi Bonet, Ca n’Amat a l’ombra? o El poder i la verdor: llibres que ocupen un parèntesi entre els últims reculls publicats per Proa i la recuperació que va tenir lloc a l’editorial Empúries a finals dels vuitanta, quan algú ja havia donat l’autor per perdut. Una època en què els joves poetes van reivindicar-lo, fins a aconseguir que ocupés el seu lloc actual; no sabria dir si com el més excèntric dels clàssics catalans, o com el més clàssic dels excèntrics nostrats. De vegades sembla que cada generació l’hagi hagut de reivindicar. Perquè passa que, mentre jo rastrejava estanteries polsoses, plenes d’àcars, altra gent de la meva edat feia el mateix.

Però és per això, per un vessament gairebé automàtic d’aquest fervor, que ara sembla tancar-se un cercle: finalment, a Edicions de 1984, s’ha publicat la Poesia completa de Blai Bonet, tantes vegades anunciada. Vet aquí un llibre que vam arribar a creure que no existiria, tan increïble que, tot i el seu pes, encara em sembla estar somniant quan el tinc entre mans. Un llibre sobre el procés d’elaboració (i dilació) del qual n’hi ha més versions que persones explicant-ho. Jo no tindria manies a dir que el seu autor és el millor escriptor balear de la segona meitat del segle XX, amb tot el que això significa. Però això, naturalment, no explica la fascinació dels joves: perquè Blai Bonet és un d’aquells escriptors, escassos en català, capaços d’exercir el seu magnetisme sobretot entre lectors adolescents; un dels membres d’aquell club selecte al qual pertanyen Rimbaud, García Lorca o Whitman. Un d’aquells autors entre les pàgines dels quals neixen les vocacions literàries

Per altra banda, veure-la completa (finalment!) permet descobrir la gran unitat d’aquesta obra: la manera com cada llibre corregeix, contesta, l’anterior. El Jove, de 1987, esdevé un llibre no més comprensible, però sí de manera més profunda, llegit després de Teatre del Gran Verd (1983) que no llegit després de L’Evangeli segons un de tants (1967). A Bonet cal llegir-lo sencer, fins i tot allà on (diuen, i ara podrem comprovar si és veritat) flaqueja: per poder veure la manera com va perfilant els seus conceptes, com va creant-se un llenguatge propi, estrictament individual, immediatament recognoscible, des dels primers poemes, escrits a finals dels anys quaranta, fins als sonets i els poemes inèdits que tanquen el volum, en un ventall de formes i figures lingüístiques tan variat que sembla que no pugui ser. Perquè, tenint en compte que, per qüestions evidents, han quedat fora d’aquest volum les novel·les, i els diaris, i els pròlegs, i els llibres d’art, Blai Bonet va ser tota una literatura.