Font: Josep Massot / La Vanguardia

Edicions de 1984 edita la poesia completa en edició crítica d’un escriptor de culte

Lou Reed no ho va dubtar. Quan li van donar a triar entre els poemes que havia de llegir en el Baryshnikov Arts Center, de Nova York, en el Made in Catalunya del 2007, ho va fer, fascinat, per All Brow de Blai Bonet, els versos sobre Al Brown, l’opiòman campió mundial de boxa panameny estimat per Jean Cocteau, uns versos que el músic de la Velvet va incloure durant un temps com a sintonia al seu contestador telefònic. Blai Bonet (Santanyí, Mallorca, 1926-1997) és un escriptor de culte, venerat pels poetes joves, i tot i això continua sent el gran desconegut de la poesia catalana, amb la majoria dels seus llibres descatalogats. Edicions de 1984 hi posa ara remei i publica una de les obres més esperades de la literatura catalana contemporània: Poesia completa, una gesta de l’edició privada –malgrat la crisi editorial– de 1.374 pàgines, amb edició crítica a càrrec de Nicolau Dols i Gabriel S.T. Sampol i pròleg de Margalida Pons, que, si hagués de triar tres poetes nascuts al segle XX, citaria el triangle format per “Blai Bonet, Joan Vinyoli i Maria Mercè Marçal”.

D’entre les claus de la vigència del poeta mallorquí i la influència que sempre ha exercit – encara en vida– en els poetes més joves hi ha la seva aposta per la vitalitat, la seva poesia del cos amb aspiració espiritualista, la seva escriptura rebel contra tot autoritarisme i tot poder, la seva gestió estètica de les emocions. “El que jo he fet –deia– és convertir en sinònims creure i sentir”. O també: “El que és revolucionari és adonar-se que cada persona té la possibilitat de convertir-se en un home nou”, pensaments portats a l’acció per un home que creia que la cultura no era només en els llibres, sinó sobretot en la manera de viure, un viure com si cada vida fos una vida sencera: “Si la persona sap que és un cas únic, que mai més no hi haurà ningú com ell, el que faci ho procurarà fer amb una passió impressionant, perquè fer una cosa és important, però deixar de fer-la és un crim, no té perdó”. Un poeta que va tenir tuberculosi, capaç d’un vitalisme desbordant que l’emparenta amb Walt Whitman i la poètica suburbial de Pasolini. Com la seva cita favorita de Hölderlin: “Si un home aspira a la sublimitat s’ha de decantar per la vitalitat”. Una poesia torrencial que desplega en un festival de registres: líric, reflexiu, col·loquial, intertextual, profètic, narratiu, discursiu, tradicional, procaç, argot de barri canalla… Margalida Pons, poeta i professora de literatura catalana, ara també professora visitant de la Universitat de Brown, recorda que quan anava a veure’l a casa seva, a Santanyí, Blai Bonet, a diferència de l’egolatria d’altres escriptors, defugia les mostres d’adulació o d’admiració i evitava parlar de si mateix per interessar-se per les inquietuds dels seus joves interlocutors. “L’home és l’únic animal que diu ‘jo’”, deia Blai Bonet. “Va ser –diu l’estudiosa– un poeta incòmode per a tothom. No escrivia com s’esperava que escrigués.

A Mallorca la seva temàtica sexual li impedia ser vist com un continuador del paisatgisme de l’Escola Mallorquina. A Barcelona tampoc no quadrava amb la rígida normalització lingüística i la resistència catalanista dels seixanta i setanta. Tampoc amb els poetes de la gauche divine ni amb el realisme social. Ell tenia altres formes d’expressar la seva resistència i criticar el poder i tota mena de vigilància: de l’Estat, estètica, moral i sexual, i això explica el vigor de la seva contemporaneïtat i que encara serveixi de referència per continuar resistint”. Pons esmenta altres elements singulars de Bonet, com la seva llibertat de llenguatge, farcit d’anglicismes, paraules franceses o castellanes, neologismes, sempre disposat a amotinar-se davant “els qui posen un preservatiu a la llengua”, encara que fos profundament meticulós amb la paraula. Un anarquisme pop que enllaçava amb la seva vocació transgressora de gèneres literaris: poesia, teatre, novel·la, cançó, refranyer, diari, film verbal… “Voldria que el meu art fos Art de font/ satisfacció de set amb melodia”.

L’edició crítica inclou un mínim de 70 poemes inèdits, que s’elevarien a 122 si es tenen en compte la proporció de variants inèdites de poemes coneguts. Nicolau Dols, que és poeta, diu que el que més li ha sorprès com a editor és “en veure la seva poesia sencera descobrir un Blai Bonet artesà, genial, un artista de molta tècnica, que va crear un magma poètic del qual anava agafant material per als seus versos, treballant-los amb la paciència de l’orfebre, cosa que trenca amb la imatge de Bonet com un geni de l’espontaneïtat”. Dols diu que Blai Bonet no té una imatge, sinó moltes. Nascut en una família pagesa de Santanyí, els primers poemes van ser escrits (1942) al seminari, a imitació de l’Escola Mallorquina. El 1946 –continua explicant Dols– Bernat Vidal i Tomàs li dóna a conèixer als poetes del 27 i el 1950 publica el seu primer llibre, de to neobarroc. Amb L’evangeli segons un de tants (1967, premi Carles Riba) introdueix la consciència social. “Després –diu Dols– publica Has vist, algun cop, Jordi Bonet, ca n’Amat a l’ombra, a l’editorial Borràs, i dos llibres importants, El poder i la verdor i Teatre del gran verd, a Guaret, una petita editorial de Campos, que Dols qualifica com a “tendents parcialment a un cert hermetisme, del qual surt a Cant de l’Arc, molt polític, i, sobretot a Nova York (1991) fins que acaba conreant formes clàssiques al llibre pòstum, Sonets (2000).

Dols diu que el fil conductor de tan vasta escriptura és “una determinada antropologia transcendent, la seva visió de l’home sobre la terra, una ontologia antropològica sobre el sentit de la vida, una mística de l’evolució. A partir d’aquí es planteja la vida, la relació amb Déu i amb els altres, l’ètica i la política. Era profundament religiós i catòlic, però no s’atura aquí: la seva religiositat és natural, una sensibilitat panteista. Encara que sigui un poeta del cos, no deixa mai de banda el seu sentit espiritual i de vegades se sent la seva veu profètica”.

En una obra d’aquesta magnitud, els lectors poden ensopegar amb poemes que no estan a l’altura poètica dels seus poemes majors. Nicolau Dols va acceptar proposar una guia de lectura: “Començaria amb dos llibres molt diferents. L’evangeli segons un de tants i El jove, poemes clars i fàcils de llegir. Després continuaria amb un dels seus últims títols, Nova York, poesia llampegant de vers lliure, amb molts referents estètics i gran ritme. Més endavant aniria cap enrere per llegir els quatre primers llibres, agrupats sota el títol El color, amb un esteticisme molt clar i increïblement modern barrejat amb formes clàssiques i imatges properes a les dels poetes de la generació del 27. Més tard, els poemes més socials: Els fets i Cant de l’arc i finalment els tres llibres més difícils, Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n’Amat a l’ombra?, El poder i la verdor i Teatre del gran verd”.