Font: Valèria Gaillard / El Punt Avui

La llibretera argentina Silvana Vogt debuta amb ‘La mecànica de l’aigua’, una novel·la sobre la relació entre mestre i deixeble escrita originàriament en català

“No volia fer cap autobiografia”, adverteix d’entrada Silvana Vogt (Morteros, Argentina, 1969), “niun llibre sobre la immigració”. Aquesta llibretera argentina instal·lada a Barcelona des del 2002 debuta amb La mecànica de l’aigua (Edicions de 1984). Tot i que el 80% –segons l’autora– és ficció, els paral·lelismes són evidents. La protagonista, la Vera, és una jove argentina lletraferida que arriba a la capital catalana amb el seu gos Kantiano per fugir d’un país en descomposició. El corralito fa estralls i ja no pot comprar ni el darrer llibre del seu escriptor de capçalera.

Un cop a la capital catalana, i per una trobada fortuïta a la platja, es veu introduïda en el món de l’edició. Té l’oportunitat de treballar com a lectora per a una editorial prestigiosa dirigida per Eliseu Mussol. El relat de la vida de la Vera i la de l’Eliseu s’alternen en direccions oposades. L’Eliseu és un editor sacsejat per la transformació del món editorial, al mateix temps que pateix un daltabaix personal. “La Vera, en canvi, mira cap al futur.” Vogt no s’amaga que darrere de l’Eliseu Mussol hi ha el que va ser l’editor de Proa durant més de deu anys, Isidor Cònsul, mort el 2009, i és a ell a qui dedica la novel·la. La seva influència va ser crucial: “Em va ensenyar que Catalunya és un poble que estima la seva terra i la seva cultura i això em va xocar perquè jo venia d’un país que no estimava gens i que volia deixar enrere.” Va ser arran de la mort d’Isidor Cònsul que Silvana Vogt va sentir que la història de la novel·la, que planteja com una reflexió sobre com ens relatem i construïm la nostra memòria, li “sortia per les orelles”. I no sortia en argentí, sinó en català. “Era impossible escriure el llibre en una altra llengua perquè no lligava amb la manera de relatar argentina, amb moltes metàfores i frases subordinades.”

En canvi, el català es va presentar com el filtre ideal. “La literatura catalana busca el mot exacte i és molt estructurada, igual que la novel·la, que em va portar gairebé quatre anys de feina”, diu l’autora, que ha estudiat a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu. Aquí és on la va marcar especialment el mestratge d’Eduard Màrquez. “Ell em va ensenyar a llegir, mentre que Rodrigo Fresán, a escriure.” I justament un altre dels desllorigadors del llibre és la relació mestre-deixeble: “La gran lliçó d’un mestre és aprendre a desobeir.”