Font: Diaria Ara / Marina Espasa

Arriba la nova novel·la de l’autora d’Olive Kitteridge, aquell llibre sobre una mestra rural que va guanyar el Premi Llibreter 2010 (i un Pulitzer!) i que molts lectors deuen recordar com un dels bons llibres d’aquell any.

Els germans Burgess ho té gairebé tot per ser, també, una de les novel·les de l’any. Gairebé? Anem per parts. Com ja sabíem, Elizabeth Strout és magistral a l’hora de dibuixar personatges, tant masculins com femenins, tot i que aquests brillen encara més: és el cas de la Helen, per exemple, l’esposa d’un dels germans protagonistes, que omple algunes de les pàgines més trasbalsadores del llibre. I no perquè hi passi res especialment dramàtic, sinó tot el contrari: l’autora sap transmetre el desassossec i la desorientació vitals d’una dona que enyora els fills emancipats i se sent poc útil a través de detalls com un objecte fora de lloc o una encaixada de mans massa intensa amb un amic del marit.

La pèrdua de l’equilibri és un dels temes del llibre, i no només l’equilibri personal, sinó el de tot un país: el paisatge de fons és Nova York i l’estat de Maine, però també la situació política i social als Estats Units de després de l’11-S, un país desorientat i que no sap ben bé on trepitja, perquè tan aviat envia drones al Pakistan com s’erigeixen capdavanter de la capacitat d’acollida dels immigrants, que moltes vegades són musulmans i vénen de països com el Pakistan, justament. O de Somàlia. Perquè, al costat d’una història familiar típicament nord-americana, la dels germans Burgess, hi transcorre la descripció interessantíssima de la comunitat de somalis que s’ha instal·lat a Shirley Falls,un poblet petit i provincià de Maine en fonsat en la crisi econòmica i que ha vist com, en els últims anys, la població de nouvinguts ha augmentat de manera espectacular, i que uns africans vestits amb roba llampant obren botigues de telefonia mòbil i supermercats.

Un cap de porc a la mesquita
L’incident que fa arrencar el llibre és la detenció del fill adolescent i desubicat (ell també) de la Susan Burgess perquè ha fet rodolar un cap de porc fins a l’entrada de la mesquita del poble. Això obre un debat sobre la tolerància que se superposa a la història més íntima de la convivència forçosa entre la Susan i els seus dos germans, el Bob i el Jim, amb qui feia anys que no tenia tractes. Només amb la història d’aquests dos germans ja n’hi hauria prou per fer una novel·la: són dos pols oposats, un de triomfador i un de fracassat, que acabaran molt lluny d’on havien començat,com si fossin les dues línies d’una gràfica que dibuixen les típiques tisores. Strout aconsegueix que cap dels personatges acabi com ha començat: tots canvien radicalment la visió que tenien de la vida perquè aprenen alguna cosa fonamental, gairebé sempre relacionada amb el fet de ser pare o fill d’algú. Perquè, tot i que el llibre giri, en principi, al voltant dels llaços entre germans, i com pot ser de bo o de nefast que s’estrenyin, el que aprenen de debò els personatges és a afluixar els llaços que els lliguen amb els fills. A deixar anar llast per poder estrènyer amb més humanitat.

I les reserves inicials? Tenen a veure amb un gir argumental a mitja lectura que no es pot revelar, però que ens va fer saltar de la cadira amb irritació. Esperem que hi hagi una reserva de llamps apunt de caure sobre els autors que recorren a aquesta mena d’argúcies. La novel·la, però, se’n recupera, i s’envola molt per sobre d’aquest detall: és sucosa, lleugerament malenconiosa i, sobretot, esperançada, cosa que és d’agrair.