Font: Diario de Mallorca / Carles Cabrera

Jaume C. Pons Alorda emprèn la traducció definitiva del clàssic ‘Fulles d’herba’ de Walt Whitman, tasca que, amb anterioritat a ell i només parcialment, havien dut a terme
en català Cebrià de Montoliu, Agustí Bartra, Miquel Desclot, Lluís Roda i Sam Abrams
 

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819 –Camden, New Jersey, 1892), d’adolescent, ja treballava en la impremta en què es costejaria ell mateix l’edició perquè apareguessin els dotze primers poemes de Fulles d’herba (1855). Però Whitman esmerçà gairebé quaranta anys de la seva carrera per anar-lo refent, de manera que se’n conegueren fins a set edicions en vida seva, cadascuna de les quals anava fornint amb nombrosíssimes composicions noves. És per això que, tot i que va compondre altres obres, a Whitman, se’l sol empeltar amb aquestes Fulles d’herba com si es tractés d’un autor unius libri. I de ben segur que el traductor Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984) també s’hi ha hagut de capbussar un bon temps en la transvasament d’aquests versos a la nostra llengua. Com que la situació econòmica del moment no és gaire falaguera, i menys encara per als qui estampen versos, un segell i una col·lecció de prestigi com són respectivament 1984 i Poesia, davant la incontinència whitmaniana, opten per no respectar el criteri habitual de botar de plana a cada poema nou sinó col·locar-los tots seguits–només es respecta el salt de pàgina quan comença un apartat nou– a fi d’estalviar paper i abaratir els costos de la impressió. La pensada funciona i és obvi que el preu que, essent secundari, segons com s’hauria imposat com a antagonista clar del llibre, ha influït en el fet que l’obra corri ja per la segona edició.

Hi han tingut molt més a veure, és clar, Walt Whitman i Pons Alorda que, seguint el tòpic, podríem repetir allò tan sentit que estaven condemnats a trobar-se. Però també ens podríem demanar per què es van haver de trobar. O cercar. Doncs bé, Whitman, que ho canta absolutament tot, no és gens estrany que copsés l’atenció d’un poeta com Pons Alorda: ell és un jove desficiós i excessiu, i al nord-americà l’he definit més amunt com un incontinent –ara, si voleu, intercanvieu els adjectius que també valen– en un llibre ja de per si desmesurat. Els mandarins de la cultura previngueren sovint Pons que, malgrat sentir-se del tot preparat, no gosés enfrontar-se a la tasca àrdua d’envestir el monstre, que Whitman l’esgotaria, que rebria de pertot… Però ell, sortosament, no se’ls va escoltar. Com a Whitman, els excessos li supuren i el superen, i ho canalitza aquí en forma d’una traducció excel·lent, aquesta sí, principal motiu que explica la bona acollida de Fulles d’herba en català sense demèrit per al nostre capità Whitman.

El text de 1984 s’enceta directament amb “Aquests cants per a tu” de Pons Alorda, que es rebel·la a claudicar amb una introducció “en minúscula”, com segurament convindria, i dóna pas al llegat del poeta amb una aclucada d’ull a les programàtiques “Dedicatòries” whitmanianes i a l’extens “Cant de mi mateix”, un dels dotze que figuraven en aquella edició primigènia del 1855. El lector, en aquest sentit, se sent proper a ells, per aquesta cordialitat i confiança en el cercle tancat i reduït a les dues primeres persones del verb.

Amb un ressò lleugerament bíblic, Whitman és un bard omniscient que ‘canta’ els oficis, els homes, les dones, l’amor, les guerres, les batalles, les armes, els caiguts, els cadàvers, les baionetes, la naturalesa, la conquesta, la mar, el cel, el dia, la nit, les estrelles, la pàtria, la democràcia, la pau, els valors humans, la ciutat… i em detinc aquí perquè en cas contrari inauguraria una interminable galeria enumerativa que tant plaïen a Whitman i em menjaria l’espai que em queda per concloure la recensió. Cadascun d’aquests temes són fulles d’aquesta herba en el doble sentit de ‘fulles’ d’arbre i de paper. Però tot seguit aquest arbre del bé i del mal configura un autèntic himne o evangeli de la pàtria americana; fet i fet, diria que tots els estats dels EUA hi deuen sortir esmentats, de manera que amb totes aquestes fulles lligades també es podria brodar un penó que onegés, potser amb una fulla d’auró com la bandera canadenca –curiosament, també molt citat per Whitman–, però que en qualsevol cas duria el color verd de l’esperança que transmet la lírica whitmaniana.