Aprofitant que aquesta tarda (19.30) Enric Casasses recita a Dòria Llibres de Mataró, pengem aquesta extensa crítica al T’hi sé, signada per Manel Ollé, per la L’Avenç.

La música: és a dir el joc de daus de la rima i el batec del vers (i la prosa). La música en la poesia d’Enric Casasses no juga només a la bellesa, a l’atzar de la sorpresa i l’acrobàcia mental. No es posa al servei de l’espectacle. En el vers hi som del tot i les veus es carreguen de força i de raons: s’activa la suspensió de la credulitat dins de mons possibles o impossibles, de ritme i de lògica pròpia, i amb topants inapel·lables. No és tant la constricció treballosa que tensa el fraseig com l’activació d’un discurs atent i despert, fet d’espurnes i paraules vives, que puja graons de sentit quan cau avall i sembla fluir de vers en vers amb tota la naturalitat quotidiana de la parla, sense sobreeixir dels marges del riu mètric que l’empeny enllà, divagant i traçant circumval·lacions verbals que fan dianes de sentit diàfan. Com diu l’aforisme final de T’hi sé: «La música és com la literatura prô sense el soroll».

Exercicis de respiració: Enric Casasses sembla escriure com qui respira, com qui escandeix els versos amb cadència desmenjada, com qui no vol la cosa. Als poemes, fins i tot els silencis hi parlen. El seu repertori toca molts pals (i en el seu darrer llibre hi són gairebé tots), però la música sovint arrenca d’una arrel molt antiga i popular. Es mou com a mínim entre la lírica medieval i la barroca, entre el romanço i la dècima, entre el rodolí i la tirada de versos d’art menor. O més enrere i tot: el ritme del mite, el primitivisme poètic del metrònom de la memòria primera i de la invenció intuïtiva i gairebé preverbal.

El ritme i el so hi són també per fer-nos sempre present la matèria humil i sensible del llenguatge, el soroll de les coses que arrossega el corrent, poema avall. Sempre es mou en el registre directe del joglar que troba coses, que es vol transparent i col·loquial. Això no vol dir que hi siguin absents els enginys verbals i conceptuals, els trops i els girs, els petits trucs de màgia fets amb mots que ressonen o contrapeten o s’estrafan, reticències i llicències: escenes i imatges que sovint se serveixen de la disfressa difàcil per treure’s importància i arribar a fer creure que el que troba són gairebé obvietats o veritats que ja hi eren des de sempre accessibles. Fins i tot en els poemes en prosa, el ritme i la manera de forjar un idiolecte singular a partir de les paraules de la tribu i de la polis, sempre properes i alhora desplaçades, té un punt suau i escumós de sornegueria, de partida de dòmino i de cafè amb gasosa.

Per la tangent: Enric Casasses sap com fer sortir del barret del vers coses vitals sense haver de recórrer ni a la sonsònia engolada de les paraules sàvies ni al ritual sofisticat, boirós i postsimbolista d’amagar l’ou i la castanya. La gràcia és que el seu joc verbal, fet de materials humils i de desguàs, de tradicions perifèriques i de formes a l’abast, escapa (per la tangent que sorgeix quan es troben feliçment les diccions premodernes i terrals amb les pulsions experimentals dadaistes o futuristes), escapa, dèiem, de l’atzucac espès i tèrbol de la poesia autofàgica, retoritzada i estranya, sense renunciar a esmolar i a donar forma i sortida memorable i singular a les coses importants i a les immediates, a les més fondes i a les que són a flor de pell, a les urgents i a les indefugibles: tant pel que fa al tu com al jo o al nosaltres. És a dir, l’amor, la identitat de l’apersonalitat i la revolta. Trobem un cas exemplar d’aquest gest de donar la volta al mitjó de la dita popular amb un gir mínim d’enginy que podria ser malentès com una simple broma fonètica, però que ben mirada té una força expressiva de llarg abast, en el poema «La Ema», del llibre T’hi sé, que diu: «Hostes vinguérem / i de casa ens traguérem». Només canviant la persona del verb o la ena per la ema (que dóna el títol al poema), la component mig xenòfoba de la dita tradicional es desactiva i esclata un curtcircuit de sentits que no és que sigui invers sinó molt més potent: com a mínim suggereix la idea de l’okupa de si mateix, de l’autoconvidat a la pròpia casa, del setge a la pròpia persona, potser del desapoltronament…tot de sentits germinals i inquietats que s’obren amb el gest retòric de provocar estats alterats de la paremiologia tradicional.

La partitura: m’arriba a través d’una xarxa social l’enregistrament videogràfic d’una lectura pública que ha fet Enric Casasses d’un dels poemes del seu últim llibre, T’hi sé. El poema sona impecable i la interpretació en potencia els sentits per totes bandes. Sentint-lo se’m confirma la saviesa escènica i de rapsode d’Enric Casasses, però alhora m’adono que, quan dies abans me l’havia estat llegint a casa, assegut tot sol al sofà davant de la veu callada del paper, me l’havia fet meu amb un ritme i un fraseig que no era ben bé el d’aquella interpretació enregistrada per l’autor. És aquesta una divergència normalíssima: el joc d’imatges i de melodies verbals tracen recorreguts amb sentit propi, gestos argumentals, pautes de ritme i ressons de rima que s’encasten de forma indestriable al relat i al discurs que proposen… i cadascú hi ha de posar el ressonador que li dóna el timbre, el volum i el tempo que faci al cas. Casasses és bon rapsode però és encara millor poeta: millor compositor de partitures que ja parlen per si mateixes en silenci. Per això no deixa de soprendre’m que encara hi hagi qui només hi veu un activador de l’escena de la poesia en directe i de viva veu i, per tant, que hi hagi encara qui s’estalvia de llegir-ne uns llibres cabdals en la poesia de tombant de segle.

T’hi sé. El verb saber acompanyat d’un pronom de lloc: et sé aquí, t’intueixo, et percebo aquí… en un poema d’amor. El títol ens remet a la importància del coneixement com un dels temes centrals en el llibre i en l’obra de Casasses: un coneixement que no passa per l’embut, ni per l’acadèmia ni l’altar, que considera que la música és superior al llenguatge, que critica el maquinari i el progrés refistolat, que mena al desconeixement i al desaprendre, que busca el saber viure el present i l’apertura disponible al món i als altres, que propugna l’abandó de l’autocompassió ploricona. A T’hi sé hi trobem poemes llibertaris, d’amor i de revolució (són escrits l’any 2010, amb referències a la mobilització col·lectiva que ocupava la plaça Catalunya durant unes quantes setmanes), i poemes que, si no sonés pretensiós, qualificaríem de filosòfics, no perquè reprenguin Epicur (que també) sinó perquè es plantegen de cara la manera de posar-nos en el món, les maneres d’entendre’ns sols o acompanyats, les maneres de trobar i gaudir del que és a prop, més enllà del patiment. Com diu al final d’un poema que escriu després de sentir una conversa al bar de la Filmoteca: «cada instant qüidiotià del viure teu o meu dóna per dins / a la font dels estar bé, que són molts, a cada instant / s’hi engendra un doll il·limitat de flors i punxes / que et caben al palmell / de la mà o de l’univers, / ja ho saps.»

Contra Eliot: el tòpic malevolent d’un Enric Casasses tot just rapsode espectacular, sense suc ni bruc, versaire, primal, rodolinesc, malgirbat i vesànic no se sustenta per enlloc, i tampoc quan es mira de prop la tasca de traducció, d’edició i de conversa amb les tradicions antigues, gitanes o experimentals que ell mateix es tria. Els seus clàssics van de Verdaguer a Maragall, de Vinyoli a Max Jacob, de Vallmitjana a Dylan… Una de les més altes responsabilitats d’un escriptor és també la d’activar i reescriure la tradició amb mirada nova i criteri propi, ressonar en les veus dels predecessors no per vestir o desvestir sants a l’altar del cànon literari, sinó per fer-los contemporanis.

A T’hi sé el veiem barallar-se contra Eliot (i més aviat amb els seus seguidors) per la mandrosa mania de repetir, a partir de The Waste Land, que el mes d’abril és el més cruel, quan els canvis calendàrics i altres raonaments factuals i crítics que aporta deixen clar que, si de cas, és el més de maig que mereix aquest honor. Pot semblar un detall insignificant, però en fer-ho Casasses denuncia de pas la literatura literària que es desvincula de l’experiència sensible i que funciona amb els ulls en blanc a base d’auctoritas. A T’hi sé també conversa amb Estellés, amb Papasseit, amb Pessoa o amb Blake. I encara té temps de recomanar-nos, amb el gest funambulesc de dir coses importants amb un rodolí espatarrant, un poeta nordamericà fascinant i poc conegut, Keneth Patchen (1911-1972), un dels mestres de la generació beat. D’ell és aquesta definició que s’adiu a la manera d’entendre l’art d’Enric Casasses: «Art is not to throw light but to be light…»