El passat dia 4 de febrer, Stefanie Kremser va presentar el seu «El dia que vaig aprendre a volar» a la llibreria La Calders. El dilluns que ve, dia 22, a la mateixa La Calders, l’Stefanie compartirà opinions amb els primers lectors del seu llibre, inaugurant el combo-club de lectura de tan excelsa llibreria. Hi esteu ben convidats! Aquí hi trobareu més informació.

Per fer boca, us deixem amb la ressenya que l’Anna Punsoda, traductora del llibre, va escriure a la revista digital Núvol:

«El dia que vaig aprendre a volar són els viatges de la Luisa, un nadó que creix amb el seu pare després que la mare fugís de la forma més salvatge. L’obra arrenca amb aquest abandonament matern, que dóna un marc de brutalitat a tota la novel·la. Però Stefanie Kremser explica les emocions sense emparaular-les mai directament: ens parla de l’abandonament i del llast que deixa a l’ànima de les persones. Parla d’aquell silenci que creix a les famílies quan no parlen del que les angoixa. Parla del mal que ens fa no saber si van estimar-nos —i de com fem veure que ho van fer. I tot ho explica des dels ulls d’una nena però amb veu d’adulta, de forma irònica i continguda.

»Kremser fa frases que s’obren en frases que s’obren —i quan el clima es posa greu, surt amb un ciri trencat. No fa digressions filosòfiques. Descriu en detalls que es lliguen i que dibuixen mons mig onírics. Tot amb una prosa juganera i musical, amb unes construccions lèxiques i sintàctiques molt particulars, diria que de creació completament pròpia.

L’autora fa arqueologia familiar de la mare que fuig. I això li permet obrir el marc històric: parla de les migracions d’alemanys a finals del XIX cap a Brasil, parla de la segona guerra mundial, de les gentrificacions d’ara. El dia que vaig aprendre a volar recull història i món globalitzat, que va i ve de São Paulo a Baviera travessant més d’un segle. Ocupats com estem amb els nostres drames, aquí no anem sobrats de novel·les obertes al temps i a l’espai. […]

SEGUIU LLEGINT LA RESSENYA A NÚVOL