Font: Pere Guixà / El País, Quadern

Diversos autors com Kafka, Musil, Hesse, Zweig, Bernhard o Canetti van apreciar la literatura del suís Robert Walser (1878-1956). La novel·la L’ajudant és un dels seus llibres primerencs i el segon d’una trilogia central en la seva obra, completada amb Els germans Tanner i Jakov von Gunten, novel·les escrites totes a la primera dècada del segle XX.

Walser —heterodox de les lletres, escriptor secret amb obra, l’home que va perdre el barret abans de caure mort a la neu després de passar 25 anys en un sanatori a Herisau— va escriure aquesta novel·la a partir d’una experiència pròpia. Com el seu personatge Joseph Marti —jove de 24 anys—, Walser havia exercit feines de domèstic i secretari al servei d’un enginyer, en una mansió sumptuosa. La novel·la pot semblar d’entrada una anàlisi de les relacions de necessitat i tensió mútues d’un amo i el seu servent. Aviat ens adonem que Marti admira de debò el seu amo Tobler, home que ha dissenyat i tractat de comercialitzar una sèrie d’invents estrafolaris. Tobler s’anirà arruïnant, però això no afecta Marti, que encara es mostra més i més sol·lícit en les seves tasques, les quals seran cada cop més quotidianes i senzilles. Es mantindrà sempre admirat per l’enginy i el geni del seu amo, mentre al mateix temps resulta algú estimat per la dona i els quatre fills de l’enginyer, que interpreten amb estupor aquesta fidelitat, ja que ells també s’allunyaran de Tobler.

Però, més enllà de l’admiració i l’extravagància, de què ens parla aquesta novel·la que posa al centre un personatge modest, humil, gairebé submís, amb llampades de saviesa i enteniment, força semblant a com ho són molts personatges de Walser? Aquest ajudant estaria dotat per a feines i somnis alts, però Walser sempre va tenir a gala la classe petitburgesa a què pertanyia, la tasca esborradissa i sense lluïssor de cada dia, i pensava, com li va dir al seu amic Carl Seelig, “que les empreses grans i audaces s’han de realitzar amb la màxima discreció i en silenci, perquè al contrari es corrompen i desvirtuen el foc que tot just començava a sorgir”.

La prosa de Walser és cuidada, dúctil i lleument lírica, ens diu també Seelig, potser aquí un fet no tan visible com en els llibres de proses breus de l’autor, segurament el gènere literari que més identifica el suís. La distància del narrador, que entra i surt del cap dels personatges, crea un to molt peculiar. ¿És ironia o humor germànics, allò que fa tan personals alguns passatges de l’autor? De vegades els personatges, sobretot l’ajudant, parlen de fets quotidians com si estiguessin fent alguna paràbola, com si anessin més enllà del sentit natural de les paraules. Walser es va començar a traduir sistemàticament en castellà a l’editorial Alfaguara als anys vuitanta i, passat el temps, ja s’ha vist que algun subtext d’aquests llibres era intraduïble.

S’ha dit sovint que el suís és un escriptor per a escriptors, fet que sol indicar singularitat, però matisada. La lectura de la trilogia esmentada al principi ens aboca a un novel·lista de fusta, inserit en una tradició narrativa, sens dubte apta per a un lector que no necessita complexitats literàries.

Edicions del 1984, amb la publicació d’aquesta obra [i traducció de Ramon Monton], completa la feina que fa uns quinze anys van fer Quaderns Crema (Jakov von Gunten) i Proa (Els germans Tanner) per incorporar Walser als nostres catàlegs. Una novel·la recomanable.