Font: Txènia Dyakonova / Diari Ara

El 1935, Andrei Platónov va viatjar al Turkmenistan i, arran de la impressió profunda que li va produir aquest país, el seu paisatge i la gent que hi vivia, va començar a escriure Djan [traduït al català per Miquel Cabal i Guarro]. En una primera versió, Platónov explica, en una nota a peu de pàgina, que la paraula que dóna títol a la novel·la forma part del folklore turcman i vol dir “una ànima que busca la felicitat”. Hi ha un abisme entre la bellesa càndida d’aquesta definició i la realitat del poble nòmada que es diu djan. Els deserts estèrils de l’Àsia Central, la soledat i la pobresa extrema no només semblen excloure la possibilitat d’una vida feliç, sinó que amenacen la continuïtat de la vida a seques. Però hi ha algú destinat a salvar la tribu de la desaparició, i aquest és Nazar Txagatàiev, un jove d’origen djan i moscovita d’adopció. La seva també és una ànima a la recerca de la plenitud, i l’anirà trobant a mesura que avanci en el compliment d’una missió real i alhora llegendària, que evoca les ombres de Prometeu i Moisès.

Encara hi ha un altre tema a Djan, que surt, d’una forma més o menys manifesta, en totes les obres importants de Platónov: l’abandonament dels fills. El Nazar va marxar de la seva terra quan encara era un nen, perquè la seva mare li havia dit: “Vés-te’n, Nazar. Si reconeixes el teu pare, no t’hi acostis. […] Has d’anar-te’n lluny fins a trobar estranys. […] Estic tan feble que ja no puc estimar-te, ara viu tot sol. T’oblidaré”. Al cap dels anys, en tornar al seu lloc d’origen, Txagatàiev troba la mateixa crueltat inexplicable en la figura del mul·là Txerkézov, un cec vidu que viu en una cabana amb la seva filla d’uns deu anys, l’Aidym. “Emporta’t la meva filla -li diu el cec-, i porta’m una burra jove, viuré les nits amb ella per no tenir pensaments ni malsons”. El Nazar es queda la nena, i a partir d’aquest moment l’Aidym es converteix en la seva companyia i preocupació constant.

Lluitar per la llibertat d’un fill

D’on prové aquesta obsessió de Platónov pels fills negligits? El seu fill Platon (Totik, per als pares), nascut el 1922, tenia un caràcter rebel i imprevisible. Durant el viatge al Turkmenistan, l’escriptor deia en una carta a la seva dona: “Pateixo pel Totik. Em fa por que faci alguna entremaliadura que li porti desgràcies, a ell i a nosaltres”. El 1938, el fill d’Andrei Platónov va ser acusat d’espionatge i activitat antisoviètica. El motiu d’aquesta acusació eren dues cartes que el Platon, instigat per un company més gran, havia enviat a Hermann Pörzgen, el corresponsal del diari Frankfurter Allgemeine Zeitung a Moscou, que vivia al mateix edifici que la família Platónov. En aquestes cartes, els dos adolescents oferien al periodista alemany informacions secretes “d’importància estatal” a canvi de diners. Evidentment, no en coneixien cap, d’informació secreta, i tot plegat era una broma de mal gust, que hauria passat desapercebuda si no fos perquè la minyona de Pörzgen va fer arribar les cartes als agents de l’NKVD (la futura KGB). El company instigador va ser afusellat, i el Platon condemnat a deu anys de camps (i això que ell només en tenia quinze).

Andrei Platónov, esbalaït, va començar una lluita solitària per la llibertat del fill. Com a últim recurs, es va adreçar a Stalin. “Crec que si el meu fill és culpable, jo, el seu pare, ho sóc doblement, perquè no he sabut educar-lo. Li demano que m’empresoni i alliberi el meu fill”. Se li va concedir el miracle: el 1940 el Platon va ser alliberat. Estava malalt de tuberculosi i no podia complir el pla de treball dels camps. Va morir el 1943; i qui sap si per al seu pare, que l’havia cuidat amb devoció, escriure sobre altres fills desventurats era una forma de prolongar-li la vida.