És encoratjador veure que Una qüestió personal batega amb força en la gent que se l’ha llegit. No podria ser d’altra manera. Us enllacem un parell d’escrits que aborden el llibre de dues maneres molt diferents. Per dir-ho d’alguna manera, el primer l’aborda per la forma (Joan Sellent parla de la magnífica traducció d’Albert Nolla), i el segon parla del contingut (Tina Vallès reflexiona sobre la literatura de la maternitat —o paternitat— en funció a Una qüestió personal, al seu blog). Llegim-los tots dos!
UNA QÜESTIÓ PROFESSIONAL. Joan Sellent sobre Albert Nolla. Font: Núvol.
Fins fa quatre dies, llegir una traducció al català d’un autor japonès volia dir (tant si l’editorial tenia el detall d’explicitar-ho com si no) accedir a un text que ens arribava a través d’una llengua interposada, que acostumava a ser el francès o l’anglès.
Ara, per sort, ja ens podem submergir en la lectura d’una novel·la de la magnitud i el magnetisme d’Una qüestió personal, del premi Nobel Kenzaburô Ôe, sabent que el trasllat s’ha fet per via directa i en mans d’un professional tan expert en la llengua i la cultura de l’original com Albert Nolla.
És prou sabut que amb aquesta qualitat no n’hi ha prou per garantir una traducció competent, i que la condició d’expert en una llengua i una cultura determinades no garanteix pas automàticament la condició de traductor fiable. Nolla, però, pertany a la selecta minoria de catalans que coneixen a fons el japonès i tot el seu embolcall històric i cultural, i al mateix temps —cosa encara més minoritària i selecta— també pertany a un subgrup dins aquest col·lectiu d’experts: el dels que posseeixen la capacitat inequívoca d’escriure en català amb pols segur, control idiomàtic i sensibilitat estilística.
Que Albert Nolla sap japonès i sap escriure en català no és pas una cosa que hàgim descobert ara, amb la lectura d’Una qüestió personal, perquè ja té un currículum prou dilatat de versions d’aquesta llengua. Només hem constatat, una vegada més, que aquest traductor té la virtut que només posseeixen els bons professionals, i que consisteix a transitar entre dos paranys —el de l’estranyesa idiomàtica que entrebanca el lector i el de la “domesticació” excessiva que li fa oblidar la distància cultural—i no perdre l’equilibri en cap moment.
Abans m’he referit al magnetisme d’aquesta novel·la de Kenzaburô Ôe, perquè és amb el poder d’un imant que m’ha enganxat la seva lectura. La barreja d’aversió i fascinació que provoca l’inefable Bird, el protagonista de la història; la violència latent, la truculència de la seva illa personal de caos i de frustracions, l’estrany atordiment que el connecta només de tant en tant amb una realitat fosca però que les seves reaccions encara enfosqueixen més… i tot això narrat en un estil tan precís com impersonal, sovint d’un laconisme descriptiu que sembla contradir —però que, precisament per això, realça encara més—la sordidesa d’allò que descriu.
Sense que sapiguem ben bé per què, aquesta novel·la té la capacitat d’incomodar-nos i fascinar-nos al mateix temps; una combinació paradoxal, i que difícilment copsaríem —o toleraríem— si no fos per l’eficàcia d’aquest vehicle lingüístic que ens l’ha fet arribar, conduït amb tanta professionalitat per Albert Nolla; un vehicle —si se’m permet una paradoxa de collita pròpia— utilitari i de luxe al mateix temps.

***

EL MAPA D’ÀFRICA. Tina Vallès sobre Una qüestió personal, a la seva pàgina personal
[…] No. No m’estic emprenyant. Escriviu el que us doni la gana. Però feu el favor de pensar un moment què podria interessar a tots els tipus de lectores (i lectors, sí) que he intentat classificar en el paràgraf anterior. Un llibre sincer sobre la maternitat. Jo només n’he llegit un i l’ha escrit un home. Es titula Una qüestió personal i el va escriure Kenzaburô Ôe fa anys. És una novel·la escrita després de ser pare d’un fill discapacitat. Però oblideu la discapacitat del fill, encara que tingueu un fill «normal», el que viu el protagonista de la novel·la d’Ôe, en Bird, us semblarà molt més proper, i real, que tot el que pugueu trobar en dues dotzenes dels llibres «pretesament sincers» que comentava abans. En Bird experimenta la por, la por del canvi, però encara més la por de la renúncia. Hi ha una escena, a l’inici, que s’explica sola: Bird té el somni d’anar a l’Àfrica, s’ha comprat un mapa del continent i està il·lusionat, i llavors sap que la seva dona ha trencat aigües, que va de part (encara no sap res de la discapacitat del fill), i aquell mapa que fins fa un moment representava per a ell un pla possible, un pla futur, ara es converteix en un impossible que li fa nosa, i no li fa nosa perquè ara que ja és pare ja no té la mateixa importància, sinó perquè veure el mapa és veure el que podria haver fet si no fos pare. Ho heu llegit mai en cap llibre sobre maternitat, això (si és que n’heu llegit mai cap)? Segur que no.
Amb això no vull dir que calgui recomanar el llibre d’Ôe als cursos de prepart. No. Òe és una lectura incòmoda quan tens algú dins de l’úter, crec jo. Però calen (aviseu-me si en coneixeu algun altre així) més llibres com el seu, que explorin TOTS els sentiments i pensaments i contradiccions i paranoies de la maternitat, que parlin de la por, del dubte (segur que jo volia ser mare?, et preguntes de camí cap a la sala de parts, no em diguis que no), de tot el que et queda arraconat en alguna banda de la ment, de com t’enfades quan t’adones que tot ha canviat però tu no, de com t’enfades quan t’adones que t’enfades perquè tot ha canviat i et renyes per no saber gaudir d’aquesta experiència que diuen que és tan única, tan maca, tan miraculosa, tan espectacular, i et culpes per no viure-la amb aquella plenitud i alegria que prediquen aquells llibres, tu que si et donessin una màquina del temps no vols pensar què faries, no ho vols pensar, i per això quan t’assalten aquests pensaments en comptes d’explorar-los, de rumiar-hi, de mirar de pair-los, corres cap al bressol, mires aquella cara i oblides una estona el mapa d’Àfrica, l’oblides fins al dia que tinguis valor de desplegar-lo al mig del menjador i ensenyar-lo al teu fill: mira, veus, aquí al nord hi ha la meva por, a l’est, la meva incomoditat, a l’oest, els meus dubtes, i al sud les meves renúncies, i al mig hi ets tu, tot Àfrica. […]