Douglas Stuart va trigar una dècada en escriure una novel·la que li van rebutjar trenta vegades editorials diferents. Un periple gairebé a l’alçada del relat que explica a La història de Shuggie Bain, una novel·la que ell, que fins fa poc era dissenyador de moda per a firmes com Banana Republic a temps complet, descriu de manera molt senzilla: és la història d’amor entre una mare i un fill.

La història d’en Shuggie Bain és això –que ja és més que suficient– i moltes coses més. També és una oportunitat per enamorar-se d’una dona complexa, víctima i botxí, l’Agnes, i del seu fill petit, Shuggie, un nen que tothom anomena ‘marieta’ quan ell encara no sap quina és la seva sexualitat, un genet precoç, una lluna que orbita en silenci al voltant de la seva mare i vol salvar-la de si mateixa. L’obra també és un record realista del Glasgow dels anys 80 sota el jou de la Thatcher, un retrat íntim de l’addicció, un viatge a la infantesa queer en un món hostil i un recordatori que el que avui anomenem lluites identitàries sempre han estat lluites polítiques.

Aconseguir publicar una història ambientada en un barri obrer, en una dècada convulsa, protagonitzada per una dona alcohòlica i pobra i un fill petit gai va resultar molt complicat i només va ser possible el 2019. Creus que la indústria editorial per fi està deixant buit la trucada ‘diversitat’?

La indústria editorial és molt blanca i de classe mitjana, però comença a entendre el poder de la diversitat. Ha estat molt difícil per als editors entendre aquesta història de classe obrera. Van pensar que era massa específica, però com a novel·listes utilitzem escenaris molt específics per parlar del que és global. Espero que l’èxit de Shuggie obri la porta als altres.

He llegit que has intentat tant sí com no evitar l’efecte ‘poverty safari’ (safari per la pobresa), i crec que tampoc optes per romantitzar-la o presentar-la amb paternalisme…

Sempre he estat fan de la novel·la clàssica i crec molt en la dignitat dels detalls. Entenc que aquest [l’entorn dels pobres de països desenvolupats] és un món on la gent no s’endinsa sovint. Aquesta història s’adscriu en una tradició literària i cinematogràfica: quan pensem en la societat postindustrial sempre ho fem des d’un punt de vista masculí i heterosexual: Irvine Welsh, Ken Loach… Però volia que els homes no fossin el centre d’aquest llibre , volia centrar-me en mares, en germanes, però també en joves queer, i així respondre a un silenci. Són veus que rarament sentim.

Una altra cosa que la ficció tendeix a romantitzar és l’addicció, especialment l’addicció de l’home artista torturat. Aquí parles d’una dona de mitjana edat, mare, esposa abandonada, mestressa de casa pobra, que no pot deixar de beure. I no és bonic. Hi ha molta descripció sensorial cada cop que parles d’alcoholisme. Va ser  intencional o espontaniu?

Quan els homes pateixen una addicció tendim a no jutjar-los i a acceptar-ne les recaigudes, però quan es tracta d’una mare, d’una dona de classe obrera, la societat la jutja despietadament. Sembla que ella té un compromís amb la societat, amb els fills, i ho està incomplint. Se’ns oblida que aquesta persona pot estar patint.

No volia que l’Agnes Bain fos principalment una mare, sinó una dona complexa. Quan comença el llibre la veiem com a amiga, com a filla, com a amant, com a esposa. No és una persona fàcil d’estimar. Buscava un retrat molt íntim de l’addicció per la meva història personal [Stuart, com Shuggie, va créixer en aquest Glasgow pobre dels 80 amb una mare alcoholitzada]. Volia ensenyar-ho de la manera més íntima possible però també de la més honesta. Tampoc no pretenia donar lliçons morals, perquè no crec que sigui el que han de fer les novel·les.

A La història d’en Shuggie Bain hi ha molta violència sexual contra dones i nens. El llibre no es recrea en això, però mostra molt bé com aquests episodis ni tan sols són vistos per ningú com a violència, per la qual cosa resulten encara més dolorosos per al lector.

Quan la gent és pobra i hi ha dones i nens que conviuen amb l’addicció a casa seva la societat els aïlla, ningú no vol mirar-los. Crec que tots som còmplices en el mal que pateixen les dones pobres. L’aïllament les converteix en persones extremadament vulnerables. La violència sexual del llibre és una manera de mostrar com n’estan, de sols, però també és evidenciar que ni l’Agnes ni en Shuggie tenen un lloc on col·locar aquest trauma.

Això també es veu a l’addicció d’Agnes, ningú li pregunta ‘què et passa?’, només li exigeixen ‘¡Para de beure! Sigues millor persona’. Això mateix passa amb la violència sexual: no hi ha cap lloc on anar a queixar-se. Sembla que en el cas de les dones addictes s’ho han buscat elles mateixes. Ningú no pot parar aquest cercle d’abús, i els fills d’aquestes dones també ho acaben patint.

Una altra cosa que salta a la vista a la novel·la és com l’alcoholisme és un problema generalitzat i, per descomptat, molts homes beuen. Però no pateixen ni de bon tros l’estigma d’Agnes. Fa la sensació que ser una dona alcohòlica a Glasgow als 80 està igual de mal vist que ser-ho avui; tens aquesta mateixa intuïció?

No crec que hagi canviat gens. Associem beure molt als homes, i en les dones es vincula a un caràcter feble. Moltes vegades l’estigma, a més a més, el mantenen altres dones. La misogínia en societats petites i molt catòliques sovint l’exerceixen les dones perquè hi ha una visió molt poc permissiva del que és ser mare. L’Agnes desafia el que és acceptable en molts aspectes: té amor propi, és glamurosa [sovint se la compara amb Liz Taylor per la seva bellesa], té molts amants, és mare soltera i la manera com s’aboca a l’alcohol resulta ja massa per la resta de dones de la comunitat.

A la novel·la no s’esmenta Margaret Thatcher ni res explícitament polític (des del punt de vista més institucional), però per a mi és un llibre profunda i ‘carnalment’ polític. Com vas decidir fins a quin punt volies ser explícit, en aquest sentit?

Jo no volia fer un llibre sobre política, sinó sobre l’amor. Però no pots explicar res de l’amor al Glasgow obrer dels anys 80 sense que sigui polític. És un llibre molt polític, però tota la política és molt personal, té lloc al cos. El cos és el camp de batalla, i per a les dones i els nens la política és molt personal i corpòria: pensa en l’avortament, en la pobresa menstrual… Quan els homes protagonitzen les històries més polítiques, sempre passen a l’esfera pública. Mentre aquests homes patien, les seves dones i els seus fills també ho passaven malament a casa.

En Shuggie i tu compartiu molts detalls biogràfics, però aquest no és un llibre d’autoficció. Quan això passa sovint els mitjans i els lectors tendim a assumir (especialment si es tracta d’una autora), que el novel·lista ens està explicant la seva vida. A Espanya, a més, a la faixa promocional de La història d’en Shuggie Bain inclou una cita de Karl Ove Knausgard, un dels tòtems de l’autoficció contemporània. Com et sents respecte a aquest moviment literari?

En Shuggie és una ficció molt propera a la meva vida, però volia parlar molt de l’entorn, incorporar moltes veus més enllà de la meva experiència. M’agrada molt l’autoficció, crec que és una manera que la gent als marges sigui celebrada. Crec que l’estigma de l’autoficció ve en gran part de gent de classe mitjana que es forma en tallers literaris i d’alguna manera mira per sobre de l’espatlla les persones que s’aproximen a l’escriptura des de la seva experiència. No crec que hi hagi una manera correcta d’escriure i tots tenim dret a compartir les nostres històries.

El nom d’en Shuggie està al títol de la novel·la, però el seu paper és més d’observador, un ésser petit i vulnerable que ningú veu. Sens dubte l’Agnes és l’estrella, i el seu fill ho accepta i intenta suprimir totes les seves necessitats, somnis, desitjos… Potser molts lectors s’hi encaterinen molt, però la figura fascinant és la seva mare. Per què no és ella, qui surt al títol del llibre?

El cor de la novel·la és l’Agnes, i en Shuggie és una lluna menor a la seva òrbita. Crec que tots els pares, encara que sàpiguen que la seva vida no anirà millor, volen una vida més plena per als seus fills, i en Shuggie és aquest raig d’esperança, per l’Agnes, és una de les raons per les quals el vaig triar posar al títol. Quan ets un nen en un entorn d’addicció et tornes molt observador perquè necessites una bona intuïció per preveure què necessitaran les persones que estimes: ‘Si soc millor a l’escola, si soc més divertit, més callat…’ Què puc ser perquè se sentin feliços i segurs? Els nens són molt resilients i capaços d’acceptar el món on viuen.

Entrevista de Laura Caso publicada a Mujer hoy i traduïda del castellà.