Font: Ada Castells. La Vanguardia, Cultura/s
Aquesta és la història d’un viatge, però amb aquesta primera frase ja caiem en un parany. La paraula història no em satisfà. Podríem imaginar-nos que es tracta d’una crònica amb consells de ruta, però no és el cas; tampoc no som davant d’un text ple de descripcions, de reflexions filosòfiques, ni de trobades inesperades, tot i que n’hi ha. Si diem que estem llegint pinzellades d’un viatge ja ens acostem més a la definició precisa, però encara no l’encertem del tot, i és que hem topat amb Matsuo Bashô. Intentar explicar-lo és inútil. l’autor és com un riu: de vegades flueix amb aigua clara, i per tant és intel•ligible, i d’altres vegades s’amaga entre les roques, se’ns torna enigmàtic, fuig de la consigna, ens desperta més els mecanismes de les sensacions que els de la raó. Tal com explica Jordi Mas en una introducció molt il•lustrativa: «El poeta es concentra en generar l’efecte poètic a partir d’associacions motivades per la sensibilitat».

Partint de la condemna obligada de la imprecisió, direm que L’estret camí de l’interior és el diari del viatge que Bashô va fer durant l’estiu i la tardor de 1689 per les províncies del nord del Japó i amb la intenció d’aturar-se en indrets exaltats pels autors del passat, indrets coneguts com «coixins de poemes». El llibre —el cinquè i últim viatge a peu que va escriure— està molt depurat. Bashô fa una defensa formal del que és essencial, és a dir, del poema, i en una fita ens recorda que «les muntanyes s’esfondren, els rius s’assequen, el traçat dels camins canvia, les pedres queden enterrades i ocultes sota terra, els arbres envelleixen i són reemplaçats per plançons nous», però gràcies a la literatura perduren els noms d’indrets famosos de l’antiguitat. El poema és garantia de conservació, encara que, amb un esperit que després anomenarem romàntic, Bashô reconegui que ni cap pintor ni cap poeta podrá reproduir mai una obra de la divinitat com és un paisatge d’extrema bellesa.
Jordi Mas explica que els haikus de Bashô esdevenen petits universos encriptats que serveixen per reflexionar sobre la naturalesa humana i el seu encaix en el món. Un exemple: en arribar a Sendai, el poeta i el seu deixeble es troben amb el pintor Kaemon. L’artista els regala dos parells d’espardenyes de palla amb vetes de color blau fosc. Resultat: «Amb lliris blaus / em lligaré, d’ara endavant, / les espardenyes». O en arribar a un balneari regentat per una familia de poetes: «A Yamanaka, / els crisantems no es cullen: / perfum d’aigües termals». Són principis que queden a l’aire, que hi deixen un perfum, com el lector podrá comprobar, saludablement indefinible.