Inspirada en l’ambient dels barris populars xilens on va viure l’autor, El Rusio i el Pelao és una nouvelle del tot original en les nostres lletres. Explica la vida de dos nois del carrer (uns rotos) que han d’espavilar-se com poden —fent les feines més diverses— i que miren de campar-se-la per un món que resulta engrescador, especialment des de la perspectiva iniciàtica, però que no els ofereix cap protecció. Els vincles entre els dos germans, les amistats de la mare, l’escenari suburbial sobre el fons de la ciutat de Santiago o la galeria de personatges passavolants (des de la figura volàtil del pare fins als parents amoïnosos) són presentats amb una prosa àgil que incorpora amb naturalitat la parla xilena popular. Un prodigi de penetració psicològica, d’humor i d’empatia.

Cèsar-August Jordana (Barcelona, 1893 – Santiago de Xile, 1958), escriptor i traductor de prestigi que exercia a la premsa de Barcelona un periodisme incisiu i compromès amb la República, va haver d’exiliar-se el 1939. Els primers anys es va instal·lar a Santiago de Xile i més endavant, el 1945, es va traslladar a Buenos Aires, reclamat per l’editor Antoni López Llausàs per exercir el càrrec d’assessor literari en la prestigiosa Editorial Sudamericana. És a la capital argentina on escriurà  l’obra autobiogràfica El món de Joan Ferrer  i El Rusio i el Pelao, publicada primer a Xile en vida de l’autor (El Pi de les Tres Baranques, 1950) i recuperada en una segona edició a la col·lecció “Antologia catalana” amb pròleg de Josep M. Benet i Jornet (Edicions 62, 1975). Des de llavors, havia caigut en l’oblit.

Un tast de la novel·la

“Quan el Pelao tenia set anys i el seu germà havia, segons deia ell, enterao loh ocho y entrao en loh nueve, el Rusio va pensar que calia fer alguna cosa per aturar, o almenys alentir, la davallada econòmica del casal dels Jacobsen Bermejo. La seva mare podia cantar; però la carbonada, entre altres coses, era cada dia més magra, i els churrascos començaven a passar més alts que els avions que anaven a Los Cerrillos o en tornaven. Decidí que un home que s’acostava als nou anys i un noi de set podien fer-hi alguna cosa. Aquella nit, quan s’hagueren retirat a l’antic garatge, començà a comunicar al seu germà la seva decisió dient-li que haurien de deixar el col·legi.”

 C. A. Jordana sobre El Rusio i el Pelao i els nens de carrer de Santiago de Xile

“Ha estat l’ambient xileno-pueril el que ha tingut el mèrit o la culpa d’aquesta darrera obra meva. El tracte amb els infants, sobretot per a un que s’apropa a una edat d’avior, és una relació magnífica (sempre, naturalment, que un pugui interrompre’l tot seguit que se’n cansa). El tracte amb els cabritos és, encara, més alliçonador que qualsevol enciclopèdia. En un dels meus simples esplais publicats a la revista Catalunya de Buenos Aires, retia un degut homenatge a la saviesa dels minyons de Santiago; però gairebé no cal dir que vaig quedar molt curt quant als guanys intel·lectuals i emotius que havia fet amb llurs ensenyances.”

“No cal cap artístic esforç de recreació. Déu els creà tan ajustadament en llurs defectes i virtuts, que aquell que els experimenta no pot fer altra cosa que admirar-los.”