Font: La Vanguardia / Anna Carreras

Poeta, dramaturg i traductor, Lluís Solà (Vic, 1940) fa dècades que dignifica tot el que mira, que nodreix la realitat amb llenguatge viu i que ensinistra generacions d’estudiants en la idea que som paisatge. Edicions de 1984 ens brinda l’oportunitat de llegir tota la seva obra poètica publicada i quaranta-dos llibres inèdits en un sol volum excepcional. Solà va ser membre fundador i director de la revista Reduccions (1977), del Centre d’Osona de l’Institut del Teatre i del Centre Dramàtic d’Osona. Com a dramaturg, ha dirigit obres de Brossa, Strindberg, Èsquil i Yusaki Zeami. Ha publicat La paraula i el món (2013), un assaig sobre autors catalans; ha traduït Kafka (El castell), Dürrenmatt (Grec busca grega), Beckett (Fi de partida), Handke (La cavalcada sobre el llac de Constança), Pound, Ungaretti, Pessoa i d’altres. Deia Pep Paré que, “conscient de la impossibilitat d’assolir la música essencial i interna de la llengua de la qual tradueix, Solà no s’ha aturat davant d’aquesta barrera i ha provat d’aconseguir una traducció no només semàntica, sinó física”. Ha publicat els volums d’obra poètica De veu en veu I (2001), L’arbre constant II (2003), Al llindar de l’ara III (2010) i Entre bellesa i dolor IV (2010). És premi Nacional de la Crítica (2002).

Aquesta Poesia completa reuneix tota la poesia de l’autor des de l’any 1958 fins al 2015. Marcat per una infantesa entre l’opressió de l’escola i la llibertat de la natura, i després d’estudiar Filosofia i Lletres i Art Dramàtic, Lluís Solà es declara fill de la poètica de Joan Maragall –un producte de la seva tradició–, de les necessitats contemporànies encarades a donar prioritat a la llengua o, més exactament, a la problemàtica de la llengua amb la veracitat. Solà publica el seu primer llibre el 1975, Laves, escumes. El poeta considera que el seu món s’estructura en la paraula i en la poesia. Un món vinculat al pensament, la música, el teatre, la filosofia i l’home. Per Solà, la poesia és encanteri, seducció, encís i embruixament. És la veu que parla el mateix poeta i que alhora fa que el lector també es parli a ell mateix. La plana de Vic és sempre present en la seva poesia, una lírica reflexiva en la qual el poeta “pels camins invisibles arriba a un lloc fidel”.