«El talp que espiava els seus amics». Magnífica crònica d'Ernest Alós sobre la roda de premsa de Sorj Chalandon i el seu «Retorn a Killybegs» [El Periódico]
19 febrer, 2014
Font: El Periódico / Ernest Alós
A Sorj Chalandon li va caure el món a sobre el desembre del 2005. Després de 20 anys cobrint com a reporter per a Libération el conflicte d’Irlanda del Nord, la seva font privilegiada, l’amic amb qui prenia cerveses i a qui convidava a casa quan ell venia a París, l’exmembre de l’IRA i dirigent del Sinn Féin Dennis Donaldson va confessar ser un talp. Per triplicat: de l’odiada policia de l’Ulster, de l’Exèrcit britànic i dels Serveis Secrets de Sa Majestat. «Era un compendi de tot el que tenen de bo els irlandesos. Humor, intel·ligència i ganes de posar-se en perill. I de sobte, aquest militant extraordinari, amic i pare admirable es va convertir en un enemic», recorda. I la ferida encara no s’ha curat.
A intentar tancar-la ha dedicat dos llibres, Mi traidor (2008) i Retorn a Killybegs (2011). Però encara és incapaç de parlar de la qüestió sense que se li escapin les llàgrimes, com va succeir la setmana passada durant la presentació del llibre a l’Institut Francès de Barcelona. O sense abordar aquell record a través de la ficció, modificant edats i circumstàncies personals i utilitzant personatges ficticis per posar distància. A Mi traidor es va convertir a si mateix en Tony, l’amic francès del fictici talp Tyrone Meeham. A Retorn a Killybegs, Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa, que ha traduït al català Edicions de 1984 sense que hi hagi projectes per a una versió al castellà, es posa en la pell de Tyrone. No és periodisme, no és assaig. És literatura. Però sobretot és la catarsi d’un home «ferit». «No vaig escriure aquest llibre per perdonar el Denis, ni tampoc vull entendre’l. El vaig escriure per seguir el meu camí, per tancar per fi la seva tomba i fer que el meu rancor s’apagui».
Chalandon no sap per què Denis va espiar per als britànics. En el llibre, vol pensar que ho va fer creient que d’aquesta manera «contribuïa al procés de pau». Però qui ho sap. «Quan anava a casa seva em deia que allà no parléssim de coses serioses, que no era segur. I anàvem a donar voltes en cotxe pel barri… (llarg silenci de Chalandon) …després vaig saber que havia posat dos micròfons al seu cotxe». L’última vegada que es van veure, en una festa del Sinn Féinn, Denis Donaldson ja sabia que estava a punt de ser descobert. Hi havia una cosa estranya en l’ambient. «A l’acomiadar-se, em va agafar i em va dir. ‘T’estimo’… i no sé si era veritat. ¿Un traïdor és traïdor en tot moment?»
¿Per què?
En el llibre, el militant de l’IRA està marcat pels maltractaments del seu pare. Però això no és un argument per buscar explicacions a l’actuació de Denis Donaldson. «Aquest pare és el meu pare. Per poder encarnar el traïdor havia de trobar una ferida que fos meva», confessa l’autor, en un altre dels molts moments en què es fa un silenci a la sala.
Quan Donaldson va haver d’autoinculpar-se en públic només va dir que havia començat a treballar amb els britànics en un moment vulnerable. I aquests el van entregar com a penyora en el procés de pau. Una vegada descobert podria haver quedat sota la protecció del Regne Unit. «Però va tornar a casa seva, a esperar que el matessin». Ho va fer al cap de quatre mesos l’IRA Autèntic.
Chalandon creu que com a periodista va actuar de manera professional. Però en la seva vida personal, assenyala, sempre ha preferit «beure una cervesa sota la bandera irlandesa que sota un retrat de la reina d’Anglaterra». Tampoc és neutral quan se li pregunta pel conflicte basc («si vols la pau, l’has de fer amb el teu enemic; no hi ha cap més opció que parlar amb ETA») i per l’independentisme català («em sembla que és un procés democràtic formidable»).
Deixa un comentari