Font: El Periódico / Jordi Puntí

Aquests dies han penjat a Youtube un vídeo que s’ha de veure. Hi surt el poeta Jaume C. Pons Alorda en un recital de dissabte passat a la llibreria No Llegiu, del Poblenou. Pons Alorda demana al públic que taral·legi una espiritual negra. Comença a sonar una remor de gòspel i de cop t’imagines que el poeta es posarà a cantar com fa Matthew McConaughey a la pel·lícula El lobo de Wall Street. Però no, Pons Alorda recita un fragment de Fulles d’herba, l’Everest poètic de Walt Whitman que ell mateix ha traduït al català i ha publicat Edicions de 1984.

El fragment pertany a la secció titulada Jo canto el cos elèctric, en què Whitman recorda un viatge a Nova Orleans, on va veure una subhasta d’esclaus. A vegades hi ha traductors que semblen fets a mida per a un autor, i aquest és el cas de Pons Alorda amb Whitman: ens fa sentir la seva poesia descordada, torrencial, de versos llargs i ritme creixent, gairebé com un fil de pensament que es va desplegant per construir un discurs articulat, més del que sembla, fet alhora d’impressions i reflexions. Whitman veu «el cos d’un home a subhasta» i diu: «Això no és sols un home, és el pare d’aquells que també seran pares, / dins seu l’inici d’estats populosos i de riques repúbliques»… Són paraules on reverbera el vers més universal de Whitman: «Jo sóc immens, continc multituds».

Ara que estan de moda els book trailers, el vídeo de Pons Alorda funciona molt bé com a tràiler del llibre. L’escoltes i et vénen ganes de llegir-ne més poemes. He dit abans que Fulles d’herba era un Everest i, com a tal, provoca vertigen, però no és un vertigen vertical, sinó horitzontal, que t’aclapara per l’excés, per la monumentalitat. Tampoc no és un llibre per llegir de dalt a baix, sinó per explorar, per obrir a l’atzar i emboscar-s’hi. Whitman escriu amb voluntat absoluta i passió verborreica. Em fa pensar en Joe Gould, aquell bohemi de Nova York que durant anys demanava diners a la gent per escriure una obra magna, titulada Història oral del nostre temps. Quan va morir, es va saber que no n’havia escrit una paraula. Però és que el llibre ja existia abans: era Fulles d’herba, de Walt Whitman.