Font: Revista Lletres / Stefano Cingolani

Això és com sortir de l’armari! No sols fer pública la meva passió (semiprivada) per la literatura anglesa del segle XIX, sinó poder-ne fins i tot escriure, amb la no massa secreta esperança de poder estendre la meva passió. I Elisabeth Gaskell (1810-1865) és un dels meus autors preferits. Tal vegada no estigui a la mateixa alçada que les germanes Emily i Charlotte Brontë —d’aquesta segona fou una gran admiradora i en va escriure una biografia magnífica, un dels seus llibres més intel·ligents i complexos—, de Charles Dickens —amb el qual compartia la radical problemàtica social i a les revistes del qual va col·laborar sovint—, de George Eliot o de Thomas Hardy. Tal vegada, però, li falta molt poc; tot i això no té ni la mateixa difusió ni el mateix renom, almenys fora del món anglosaxó.

Filla i esposa d’un ministre unitarià (un dels corrents religiosos de caire evangèlic descendents remotament dels puritans —dissenters, en anglès) i, doncs, dona profundament religiosa, passà una bona part de la seva vida a Manchester, en el cor de l’Anglaterra industrial, explotada, miserable i socialment conflictiva. I la crítica social i moral és a la base de les seves cinc novel·les. La seva enorme capacitat narrativa, capaç de fer interessants i entretingudes les situacions més quotidianes i normals, la seva profunda sensibilitat humana i la seva aguda percepció de les problemàtiques socials, especialment les femenines, en un moment de profunds canvis, en fan una narradora d’aquelles els llibres de les quals es comencen i no es deixen fins al final. Entretinguts i inquietants al mateix temps, perquè, malgrat que el seu temps sigui molt distant del nostre, la humanitat és la mateixa i, en el fons, algunes problemàtiques lligades a l’oposició entre homes i dones també. Inquieta també la profunda radicalitat, en certs moments diria revolucionària, que s’amaga sota l’aspecte amable d’una dona assossegada, esposa d’un ministre. Però, en aquells moments, per a una dona, ja el fet d’assumir el protagonisme personal de ser escriptora d’èxit i no escriptora piadosa o didàctica, sinó de novel·la, era una sacsejada de les convencions socials, de la respectabilitat i de la passivitat de la dona que no era proletària i, doncs, havia de fer feines manuals. I molts problemes d’acceptació li va procurar entre la crítica, tan important en l’Anglaterra del segle XIX, la seva narrativa compromesa i sovint escandalosa per a la moral d’aquell temps.

Les dues novel·les breus de les quals parlaré, Cranford, que de fet és una sèrie de relats amb els mateixos personatges, en un segon moment reunits per a formar una unitat, i La Cosina Phillis, no comparteixen el dramatisme urbà o social de les seves novel·les llargues. Això no vol dir que rere unes històries aparentment intranscendents, en el fons poc dramàtiques i plenes de bonhomia, no s’amagui una profunda reflexió humana i dels comportaments, dràsticament crítica amb la situació del seu present.

[…]
La Cosina Phillis [trad. Miquel Casacuberta] és un viatge a un món, en certa mesura idíl·lic,doblement llunyà, tant en el temps com en l’espai interior. I és també un món que està vivint un canvi profund, clarament dividit en dos. D’una banda, el de Phillis, jove, rossa, ulls grisos, cultivada, tímida i silenciosa, filla única i exageradament protegida pel seu pare, Ebenezer Holman, tinent de Hope Farm i agricultor de dilluns a divendres, ministre d’una comunitat dissident els dissabtes i els diumenges, afamat de coneixement fins al punt de ser curiós també per qüestions tecnològiques. Els ritmes calmats de l’any agrari, de les pregàries i dels deures religiosos en ritmen els temps. —La presència constant i central de la Bíblia al món anglès és clarament il·lustrada pel viatge que entre 1836 i 1840 George Borrow, amic dels gitanos i enviat per la Societat Bíblica, va fer a la península Ibèrica per difondre l’Evangeli, llibre absolutament desconegut per la gran massa de població, difusió que el va posar sovint en perill i que el va dur a la presó a causa de l’hostilitat de les autoritats eclesiàstiques, tal com explica en el seu extraordinari La Bíblia en España, publicat l’any 1842.— Phillis és una jove cultivada, perquè en els moments de lleure el seu pare li ensenya llatí per poder llegir Virgili, o italià per poder llegir Dante, a més de la Bíblia.

D’altra banda, hi ha el seu cosí Paul, aprenent d’enginyer, el seu director Holdsworth, enginyer de ferrocarrils, i el pare de Paul, treballador i inventor. El passat i el futur. L’oposició entre els dos mons, sobretot les limitacions del món tecnològic respecte a l’obertura i afany de saber de l’humanista, l’escenifica Paul quan, arribat per primer cop a Hope Farm, mira una lleixa de llibres i, en veure que són Virgili, Cèsar i una gramàtica grega, i que tots duen el nom de Phillis, se n’allunya tant com pot, amb un gest mig de por, mig de repulsió. El drama de Phillis, personatge tan central com silenciós, no rau tant en el desengany amorós que narra la novel·la com en allò que l’espera més enllà dels límits de la narració. Altre cop és Paul que ens posa sobre la pista. Al moment de conèixer la seva cosina es deixa encisar per la seva bellesa i el seu caràcter, però decideix que no se’n pot enamorar, i encara menys casar-s’hi perquè —i ho repeteix més d’un cop— és una noia més alta que ell i que llegeix llibres dels quals mai no ha sentit parlar —fins i tot li agrada discutir-ne!—, i sembla, doncs, més un home que una dona perquè sap llatí i grec. Però el pare de Paul li contesta que no és culpa seva, sinó del seu pare, que és estudiós, i que se n’oblidarà quan tingui filla. Paul li respon que ell voldrà ser més alt i més cultivat que la seva esposa quan en tingui. El drama de Phillis —i diria que de moltes dones encara avui dia— és: trobarà un home —perquè casar-se o tenir un company era i, en part és, un senyal de realització de l’ésser femení— que accepti de ser més baix i més ignorant, o menys intel·ligent, que ella?