Estimada Elena Ferrante,

Gràcies per tota la teva feina. Soc una gran fan teva, he llegit tots els teus llibres i fer-ho m’ha ajudat a arriscar-me en la meva feina. Gràcies també per això. En aquest llibre nou vas al fons de les coses que importen tant als escriptors com als lectors. Estic encantada de conversar amb tu.

Escriure sobre misteri artístic és tan misterios com l’art mateix, però en el teu nou llibre Als marges fas un retrat fantàstic sobre el que t’ha mogut i sobre com has evolucionat com a escriptora. Ha estat una lectura fascinant, tot el trajecte fins al final exaltat amb Dante i Beatriu. Com és, escriure un llibre com aquest, en contrast amb escriure una de les teves peces de ficció? Ets més conscient, arran de l’intent de ‘quedar-te als marges’? I tot i així em sembla que aquest llibre també s’eleva a una altre nivell.

En el teu primer assaig et descrius com una persona tímida, però la teva escriptura és molt valenta. Suposo que és perquè el ‘jo’ que descrius com a tímid o faltat de coratge desapareix i es converteix en molts altres ‘jos’ a mesura que escrius. Cites una conversa entre Virginia Woolf i Lytton Strachey. Ell pregunta:

“I la teva novel·la?”

“Oh, rebusco amb la mà dins el bol de cereals i deixo que en surti el que sigui.”

“Això és el que ho fa tan esplèndid. I és tot diferent.”

“Sí, soc vint persones.”

També parles d’això quan dius que el “jo excitat” no havia escrit la història sinó que era “un altre jo, de disciplina estricta”. Pots explicar una mica més la diferència entre aquests ‘jos’?

Crec -no ho sé- que tots ho experimentem. Quan tenia setze anys a classe de teatre van parlar-me dels diferents ‘jos’ que tots tenim, i aquesta va ser la primera vegada que algú m’ho deia. Va ser molt alliberador.

Em va encantar que et referissis a com Virginia Woolf posa la mà i “rebusca dins el bol de cereals” mentre escriu la novel·la. Durant molts anys tenia la sensació que quan jo escrivia col·locava la mà dins una capsa gran i intentava notar les formes però no les podia veure, només les podia tocar mentre intentava ordenar-les. Tens alguna imatge similar, tu, o amb el bol de la Virginia Woolf en tens prou?

Escrius: “Per mi l’escriptura de veritat és això: no un gest elegant ni estudiat sinó un acte convulsiu”. M’interessen molt les dues menes de lectures que descrius . L’escriptura que es queda dins dels marfes i la que com tu dius es converteix en un “acte convulsiu”. Ens pots explicar quan arriba aquesta transformació en l’escrit mateix?

Estimada Elizabeth,

Gràcies per les teves paraules sobre Als Marges. Em van agradar moltes les teves primeres novel·les, Els germans Burgess i evidentment la gran Olive Kitteridge.

Però t’he de dir que valoro la teva opinió sobre Als Marges sobretot per la teva novel·la Em dic Lucy Barton, en concret per la relació efímera però memorable entre la Lucy i l’escriptora Sarah Payne. M’agraden les narracions que inclouen històries sobre l’esforç d’escriure i sobre els problemes que comporta escriure. Quan trobo aquesta característica en la producció literària actual, sobretot si ve d’una novel·la escrita per una dona, agafo el llibre en qüestió i el deso al prestatge dels llibres als quals tinc intenció de tornar. Em dic Lucy Barton està en aquest prestatge, i estic contenta de poder-lo fer servir ara, en aquesta conversa.

Què em va interessar de la conversa de la Lucy? Un doble impuls. Per una banda, no li agraden els creadors que es consideren superiors als altres humans; per altra banda, assigna una tasca enorme als creadors de poesia, de prosa o d’altres formes artístiques. És un doble impuls que he reconegut en mi mateixa. No m’agraden els artistes que es consideren xamans, i preferiria que paréssim de sacralitzar l’alfabet, que completéssim la secularització de la literatura, que parésism de sentir que estem just per sota dels Déus i que en rebem la inspiració per via directa. Aquest és el motiu pel qual -t’ho dic en resposta a les teves preguntes- he separat el molt precari, incert ‘jo que escriu de l’altre, el ‘jo’ més sòlid, ocupat en els rols públic i privat.

He separat aquests ‘jos’ per sentir que escriure és una funció que no és diferent de tantes altres: de vegades plaent, de vegades difícil, de vegades frustrant. I per això aprecio tant la Sarah Payne, l’escriptora, quan diu a la Lucy: “Només soc una escriptora”. Si hagués de desenvolupar l’observació de la Sarah a la meva manera diria que només soc un dels meus ‘jos’, el ‘jo que escriu, un ‘jo’ inestable que existeix a estones, que de vegades s’enfonsa, sovint esdivideix en vint persones, les vint persones a què Woolf es refereix amb ironia. Un ‘jo’ m’agafa la mà, un altre em vol diligent i alerta, un tercer excava fins a posar llum a coses innombrables, encara un altre ‘jo’ esclata de manera inesperada -en un moment imprecís, podria ser mai- i m’arrossega a posar nom a les coses, sense escrúpols envers a res ni ningú.

Malgrat tot, esclar, aquest ‘jo’ que escriu pot semblar una manifestació d’excepcionalitat, per bé que sigui una de dolorosa. De fet, com tu, jo també em sentia diferent, quan era una nena. Era quasi muda i m’expressava en monosíl·labs tímids. Però aleshores va arribar el meu moment i va ser com si una galleda de paraules brollés del meu cap. Les paraules contneien una història. Com més avançava la història i més salvatge es tornava el ritme de la galleda amunt i avall, oferint-me plaer i malestar, més captivats estaven els altres nens. Però era realment diferent, jo? No. Només penso en com, en una conversa ordinària, procedim a parlar en frases descollades, ja sigui sospesant el que diem o amb un to irònic que defuig el melodrama. I de sobte, inesperadament, alguna cosa es trenca a través dels marges que el contenen i el discurs esdevé riu, alliberador, corprenedor, apassionat, ferotge, fins que ens sentim avergonyits, ens sap greu, diem: “No sé què m’ha agafat”. Bé, això que ens agafa – un ‘jo’ que viu ajupit al nostre cervell- ens agafa i ens separa del ‘jo’ prudent i calculador, arrossegant-nos, imposant-nos el seu ritme: és una experiència comuna per tothom. Ho sabem, siguem escriptors o no.

És diferent quan això passa en l’escriptura, ésclar, però precisament per això encara és més necessària l’aparició d’esquerdes als marges del discurs. Quan tenim una gran ambició, les erupcions inesperades de veritat motiven la nostra escriptura. Lucy Barton es posa un objectiu molt al a si mateixa, es diu: “Escriuré i la gent no se sentirà tan sola”. Sarah Payne és la seva igual, i per això diu que “la feina d’un escriptor de ficció és prendre nota i reflectir la condició humana”. Tant la Lucy com la Sarah emfatitzen el següent: has d’escriure la veritat sense protegir res ni ningú; t’has de desfer de tot judici, entendre l’altre a través del seu fons, Però aquí apareix el segon impuls que he mencionat abans: si deixem de banda el clam de superioritat, si arraconem la divinització pròpia, la Lucy i la Sarah i tots els que tenim una passió per escriure malgrat tot reprenem la tasca antiga amb intel·ligència i sensibilitat, amb coneixement especialitzat i amb una ràtio molt alta de fracàs.

Tot això és massa, per a nosaltres, gent normal que ja no sentim la solidesa dels grans autors del passat sinó que estem fragmentats en diversos ‘jos’? L’arrogànica del rol de l’escriptor, empesa porta enfora, torna a entrar per la finestra? El ‘jo’ que fa poesia o prosa o art en general hauria de reduir les ambicions? Escriure es convertirà -ja s’ha convertit- en una transcripció de fets?

Una persona que estimo va dir-me fa molt de temps: “Tot i que avui en dia els escriptors us comporteu amb humilitat, en el fons no podeu acceptar la idea que no sou omniscients, que no sou els profetes de cap mena de Déu. Encara creieu que les vostres històries poden abastar un món que ni tan sols els especialistes poden explicar. Resigna-t’hi: com a molt, si la gent et llegeix, et convertiràs en part d’un sector -un de força irrellevant, entre altres coses- de la indústria enorme que és l’entreteniment”. En aquell moment no vaig saber com respondre, i avui sabria com respondre però de manera confusa. M’agradaria saber què en penses. Has escrit llibres poderosos i potser les teves idees són més clares.

Primer intercanvi de cartes entre les escriptores Elizabeth Strout i Elena Ferrante. Peça extreta del Guardian. Traducció de l’anglès de Júlia Bacardit.