Els avançaments de 84 (II)

21 abril, 2021

Sucre cremat d’Avni Doshi

 

Mentiria si digués que no he gaudit mai amb les desgràcies de la mare. Vaig patir a les seves mans quan era petita i qualsevol dolor que la mare sofrís després sempre me’l vaig prendre com una espècie de redempció: com un reequilibri de l’univers, on s’alineaven l’ordre racional de causa i efecte. Però ara soc incapaç d’igualar el marcador entre nosaltres. La raó és ben senzilla: la mare comença a perdre la memòria i no s’hi pot fer res. No hi ha manera humana de fer-li recordar les coses que ha fet en el passat, no hi ha manera que es rebolqui en la seva culpa. Jo solia recordar-li mostres de la seva crueltat com aquell qui no vol la cosa, mentre ens preníem el te, i fruïa veient com feia una ganyota i arrufava les celles. Ara, gairebé no recorda de què li parlo; té la mirada distant i llueix un somriure etern. Qualsevol persona que sigui testimoni de l’escena, m’agafarà la mà i em xiuxiuejarà: «Ja n’hi ha prou. Pobrissona, que ja no recorda res». La simpatia que desperta en els altres em fa créixer l’acritud.

Llegeix l’avançament sencer a Catorze.


El virreis de Federico de Roberto

 

Tots els altres temes d’interès s’esvaïren com per art d’encantament davant la inquietud general per la salut pública, atès que de la notícia duta per don Giacinto, de primer moment desmentida però tot seguit confirmada, ja no se’n va poder dubtar quan, al cap de pocs dies, en comptes de casos dubtosos a Siracusa, arribà la nova d’un esclat declarat a Noto. El duc, que ja havia decidit tornar-se’n a Palerm abans l’epidèmia no s’agreugés i les comunicacions quedessin tallades, refusà repetidament les invitacions del príncep a acompanyar-lo al Belvedere de seguida que es confirmés el primer cas a la ciutat. L’any abans, igual que el 37, els Uzeda s’havien refugiat a la vil·la que tenien a la falda de la muntanya perquè el còlera no arribava mai tan amunt i sabien que en quedaven resguardats. El príncep, deixada enrere l’acritud, tornava a parlar d’acord i d’unió i volia que tota la família l’hi acompanyessin, tant oncles com germans. Per bé que no era moment de parlar de negocis, tanmateix, a fi de demostrar al nebot que s’havia pres seriosament els seus interessos, el duc, abans de marxar, parlà a en Raimondo de la qüestió de les lletres i li suplicà que es posés d’acord amb el germà.

Llegeix l’avançament sencer a la revista digital Stroligut.

Comparteix-ho a

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *