Font: Júlia Costa / Llegir en cas d’incendi

Elizabeth Strout (Portland, Maine, 1956) es va donar a conèixer entre nosaltres amb el llibre de narracions Olive Kitteridge, que va arribar avalat pel premi Pulitzer i que a casa nostra, el 2010, va obtenir el premi Llibreter. Tot i que havia publicat narracions breus en diferents revistes de prestigi tenia tan sols publicats un parell de llibres més de narracions fins aleshores. Olive Kitteridge no em va acabar de convèncer tot i els flamants premis i reconeixements aconseguits però evidenciava una virtut de l’autora, el fet d’haver trobat una veu pròpia, un estil personal inconfusible, detallista i singular, que explicava l’entusiasta rebuda del llibre.

Més profunda i interessant m’ha semblat aquesta nova història, també familiar i ambientada en el mateix context que Olive Kitteridge, un ambient provincià una mica ranci que si bé alguns han definit com a típicament americà podem reconèixer en molts aspectes en comunitats veïnals a tocar de casa. I aquí rau la gran virtut d’aquesta narració minuciosa i que en ocasions pot semblar fins i tot una mica feixuga i reiterativa, en què ens podem veure reflectits en aquests personatges i en els seus problemes domèstics. Hi podem percebre elements comuns a les societats occidentals en general com ara els prejudicis vers els emigrants, i, en concret, vers els immigrants de religió musulmana. Així mateix hi trobem moltes de les dèries i característiques de les societats provincianes en general, pobles grans i ciutats petites on tot sembla haver canviat molt de pressa en pocs anys però en les quals es mantenen unes constants socials amb llums i ombres, uns paisatges humans molt interessants per a la literatura que pretén mostrar de forma acurada el nostre temps.

Les darreres crisis relacionades amb refugiats donen un valor afegit al context de la novel·la. En aquest cas els nouvinguts al poble són refugiats que provenen de Somàlia i com totes les víctimes de les guerres n’han passat de tots colors. Arriben des d’una societat molt diferent i no saben ben bé en quin món han aterrat. Un món amb un aparent bonisme ambiental però també amb grups que clarament els rebutgen de forma directa o que els demanen una integració ràpida i impossible. L’anècdota que centra la història té el seu origen en la bretolada inconscient d’un noi complicat i solitari vers la comunitat musulmana. Tot sembla ser d’una manera però és ben bé d’una altra, molt més complexa i subtil.

La novel·la juga, tot i que amb molta grapa, amb el tòpic i el misteri d’una tragèdia familiar antiga la qual ha condicionat el futur i el tarannà d’aquests Burgess, dos nois i una noia, i les seves relacions laborals i amoroses. Strout és pietosa amb els seus personatges i malgrat els esdeveniments hi sura una compassió literària que els fa entranyables. La família convencional compta amb uns lligams sòlids, malgrat tot, els quals quan van mal dades funcionen de forma fins i tot eficaç. La novel·la, més enllà dels protagonistes, ens mostra tot un mosaic humà divers i proper, en alguns personatges s’hi entra més a fons que no pas en uns altres. Explicar la natura humana no és senzill, requereix temps i esforç, fins i tot una certa dosi de paciència lectora si es volen aplegar tots els matisos que l’autora ens fa percebre a través d’una escriptura plena d’incisos i derivacions que en ocasions ens poden desconcertar però que no ens deixarà indiferents ni oblidarem amb facilitat.