Font: Damià Alou / diari Ara

Franz Werfel, nascut a Praga el 1890, pertany a la generació d’escriptors de la Viena de la dècada de 1920, juntament amb Martin Buber, Max Brod i Franz Kafka, i tot i que va ser guardonat amb nombrosos premis, amb el temps la seva fama s’ha anat esvaint. El seu estil, un pèl sentimental, mai va adquirir la dimensió mítica ni estètica de Kafka. Va ser un dels nombrosos artistes -amb Kokoschka, Mahler…- que encalentiren el llit de la cobejada Alma Mahler, amb la qual s’acabaria casant i exiliant als Estats Units el 1938, on moriria el 1954 -a Beverly Hills-. En la seva extensa obra, avui en dia poc traduïda al nostre país, destaca la novel·la que ara presenta Edicions de 1984, Els quaranta dies de Musa Dagh, que, amb les seves més de 900 pàgines, sembla que desmenteix amb audàcia la crisi del sector editorial.

El llibre va néixer arran d’una estada de Werfel a Damasc el 1929, on va tenir notícia del terrible extermini armeni a Turquia durant la Primera Guerra Mundial, un succés que Elia Kazan portaria en imatges a Amèrica, Amèrica, tan èpica com aquest relat dominat de vegades pel fatalisme: “La ruïna dels armenis és una conseqüència de la seva ubicació geogràfica. El seu destí és el dels febles, el destí de les minories perseguides”. El protagonista és Gabriel Bagradian, que després de molts anys a París torna al seu poble d’Armènia, Yoghonoluk, acompanyat de la seva esposa francesa, Juliette. A Europa ha esclatat la guerra, i “el món s’ha transformat en un lloc sinistre”. I, com va passar a Iugoslàvia, comença l’expulsió dels armenis, enviats a les estepes de Mesopotàmia, per un raonament purament econòmic, com clarament li dirà Johannes Lepsius, missioner i defensor dels drets dels armenis, a Enver Paixà: “Sense el poble armeni, l’Imperi Otomà està perdut des del punt de vista econòmic i cultural i, en conseqüència, també militar”. Així és com comença un procés que Werfel descriu amb precisió: “Eren presoners d’un enemic encara molt més terrible i sense escrúpols: el seu propi estat”.

Crònica d’una tensa espera

A Yoghonoluk comença una tensa espera amb la incertesa de quina serà la seva sort, fins que, comprenent el destí que els espera, Bagradian s’emporta cinc mil habitants de la vall armènia a Musa Dagh, la muntanya de Moisès, on començaran quaranta dies angoixants que -i això no és cap espòiler- no acabaran bé. Al voltant de Bagradian, la seva dona Juliette i el seu fill Stephan, Werfel organitza una nombrosa constel·lació de personatges responsables del gruix d’aquest llibre. Perquè a la novel·la es barregen les vides privades, amb els seus heroismes i mesquineses, amb el relat de la resistència contra l’enemic turc, i amb abundants reflexions sobre el destí i la història, i en què turcs i europeus es passen la pilota sobre qui és el veritable responsable. Els califes turcs culpen els europeus amb contundència: “Sí, la mort és la vostra religió i Europa és la prostituta de la mort”. (Gairebé sembla que parli Ernst Jünger.) Entre la novel·la d’idees i la d’aventures; entre el melodrama i el relat heroic; entre l’antropologisme i la denúncia, la història avança de vegades amb certa lentitud, i utilitza un excés de personatges que de vegades li fan perdre intensitat dramàtica. Però s’ha de reconèixer l’immens esforç de reconstrucció històrica de Werfel, la implicació absoluta amb la causa que defensa -una causa perduda que no és la seva-, i que es plantegen nombrosos temes (la neteja ètnica, el nacionalisme, el colonialisme) que encara no han perdut vigència, per no parlar de la proesa que resulta manejar tants personatges, i que Ramon Monton mantingui la gran qualitat de la traducció.