«Els dies i els mesos són passatgers de les eres: els anys que vénen i se’n van són viatgers; els qui passen la vida surant en un vaixell o envelleixen sostenint la brida d’un dels llibres més fascinants d ela literatura japonesa i, potser, de la literatura japonesa i, potser, de la literatura d’arreu del món. Es tracta de L’estret camí de l’interior de Matsuo Bashô, un clàssic que es va publicar el 1702 quan l’autor ja havia mort. Ara acaba de ser traduït al català i en podem gaudir amb la versió feta per Jordi Mas i amb un pròleg excel·lent també de l’autor.

El llibre es llig per un forat de queixal perquè és un compendi d’anotacions lacòniques de viatge, sobre diversos indrets del nord del Japó, acompanyades d’haikus i de tanques que encerclen ingredients de l’experiència viatgera. el tarannà del llibre el va sintetitzar molt bé Octavio Paz en dir que al text «la poesia s’h ibarreja amb la reflexió, l’humor amb la malenconia, l’anècdota amb la contemplació», i rebla el clau afegint que «en aquest llibre no passa res tret del sol, la pluja, els arbres, una xiqueta… No passa res excepte la vida i la mort». El viatge s’obri a tota mena d’experiències: proves dures, encontres amb gent molt diversa, i també estades en llocs agradables, instants reveladors. moments d’incomoditat i de perill se succeeixen a d’altres de pau, de bellesa i, fins i tot, d’èxtasi. En el rerefons del viatge de Bashô tenim la filosofia budista; instal·lar-se en l’ara i l’aquí, una visió no antropocèntrica de l’univers i una atenció cap a les coses petites de la vida quotidiana que escampa una sensació de sacralitat sobre el món. El simple fet de valorar allò que és ordinari fa que esdevinga, d’alguna manera, extraordinari. Vet aquí el resultat d’aquest caminar lligat a l’esperitualitat, sempre vorejat de misteri i de poesia.