Font: Antoni Lluís Trobat / La Directa
“Els quaranta dies de Musa Dagh” (Edicions de 1984) de Franz Werfel es presentà a Poblenou amb una conferència de Manuel Forcano sobre el genocidi armeni, que enguany compleix un segle.

“La realitat és que a Turquia hi ha debat sobre el genocidi armeni. I tot allò que es parla, existeix”. Amb aquestes paraules, categòriques, s’ anava cloent, dimecres vespre, la intervenció del poeta i hebraista Manuel Forcano a la presentació de la novel·la “Els quaranta dies de Musa Dagh”de Franz Werfel (1890-1945) que va acollir la llibreria “Nollegiu” de Poblenou. Edicions de 1984 acaba de publicar per primer cop en català la que la crítica considera l’obra magna de Werfel, un dels grans autors de la Viena d’entreguerres, amic de Kafka i Rilke i parella de la compositora Alma Mahler. La novel•la, un relat èpic col•lossal de mil planes sobre la resistència front a l’exèrcit turc de cinc mil civils armenis a la vall de Musa Dagh, el 1915, en ple periode de deportacions, serví Forcano, acompanyat per l’editor Josep Cots i pel traductor del llibre, Ramon Monton, per contextualitzar el primer extermini sistemàtic del segle XX.

No debades el genocidi armeni de 1915-1923, que Turquia es nega a reconèixer , és un dels crims massius d’arrel xenòfoba més oblidats de la contemporaneïtat. D’una crueltat esfereïdora. El relat, com bé explicà Forcano amb un to amè i didàctic, no pot ser més clar. Amb l’escenari de la Primera Guerra Mundial, el govern de l’Imperi Otomà, format pels coneguts com a “Joves Turcs”, alts càrrecs militars ultranacionalistes, inicià una operació destinada a fer realitat el projecte de la “Gran Turquia” – la vella idea túrquica que aviat calcarien amb terribles resultats els eslaus dels Balcans: un estat racialment homogeni que unifiqués a tots els turcs des de l’Egeu fins a l’Àsia Central-. El primer objectiu a batre, doncs, era la diversitat ètnicolingüística del món otomà exemplificada en el poble armeni, concentrat majoritàriament a Anatòlia, molt dinàmic i format per uns dos milions i mig de ciutadanes. L’excusa fou la tantes vegades invocada figura de l’“enemic interior”: la minoria armènia, cristiana, podia, i de fet com afirmà Forcano “motius no en mancaven” ,aliar-se amb Rússia, enemiga secular dels turcs. El 24 d’abril de 1915, el gran visir Taalat Paixà ordenà la detenció i execució d’entre 600 i 800 intel·lectuals i prohoms de l’elit cultural armènia. Aquella data es coneixerà com a “diumenge roig”. El que va venir després, Forcano ho desgranà a la seva intervenció amb un punt de tebior incòmoda. Sense recrear-s’hi excessivament. No és per manco. La tragedia ruboritzaria al més bregat. La “Llei provisional de deportació” del 29 de maig de 1915 regulà la detenció i deportació de la població armènia dels confins de l’Imperi. Començant per l’expropiació i expoli de totes les posessions de ciutadanes ètnicament no turques. Seguint, ràpidament, per la detenció massiva de tots els homes armenis de 20 a 45 anys, en edat militar, que foren assassinats o portats a camps de treball forçat; i continuant amb la resta de la comunitat, dones, infants i gent gran, forçats a recollir les seves pertenències i a emprendre llargues “marxes de la mort” en caravanes sense aigua ni menjar cap al desert de Síria. El llistat de calamitats, totes elles documentades per testimonis oculars de l’època molt diversos – bàsicament diplomàtics, metges i religiosos escandinaus, alemanys i nord-americans- seria llarguíssim però en destaca la violència de caràcter sexual contra les dones –es relaten milers de violacions-, les conversions forçades, inoculacions de tifus i sobredosis de morfina als infants, incineracions massives, etc. El final d’aquell infern de llargues caminades foren uns camps d’aplegament situats a Síria, però també al Líban, a Palestina i a l’actual Iraq, on només arribà amb vida un percentatge molt reduït de deportades . De les 2.500.000 de ciutadanes armènies que hi havia sota adminsitració otomana abans de la guerra , en moriren aproximadament un milió i mig. La resta fugí i s’escampà pel món en la diàspora.

La pel·lícula “Ararat” (2002) del director canadenc d’orígen armeni Atom Egoyan, mostra el patiment de les caravanes de la mort en tota la seva cruesa. De fet, Ramon Monton,traductor de “Els quaranta dies de Musa Dagh” confessà dimecres, durant el debat posterior a la intervenció de Forcano, que la visualització del film fa més d’una dècada fou un xoc que ha tingut molt present mentre traduïa les planes de Werfel el 2014. La història, un vodevil absurd quasi sempre, no deixa mai de sorprendre’ns. Tret de l’Estat Francès –amb una important colònia armènia a dins-, la majoria de potències internacionals, especialment aquelles amb un passat colonial a l’esquena, no han volgut reconèixer formalment el genocidi armeni i exerceixen una pressió molt tímida a Turquia. Si ho fan, com el Regne Unit o Alemanya, consideren que les massacres i deportacions no tenen el “nivell de duresa” suficient per ser etiquetades com a “genocidi”. Israel , amb excel·lents relacions des de sempre amb Ankara, no ha volgut pronunciar-s’hi i la Elie Wiesel Foundation for Humanity va fer públic el 2007 un manifest amb la signatura de 53 premis Nobel on tot i manifestar-se a favor del terme “genocidi” pel cas armeni consideraven que “no havia de comportar cap base legal per a idemnitzacions econòmiques ni reivindicacions territorials”. Una ditada de mel israeliana, i cómplice, en definitiva, a la criminalitat de l’estat turc. El reconeixement institucional va creixent, però, a pas de formigueta -de casa nostra els Parlaments de les Illes Balears i de Catalunya ja ho han fet-. I, tanmateix, a Turquia, allò que l’establishment anomena “els fets de 1915” per referir-se eufemísticament al genocidi no està gens resolt i, en els mots de Forcano “no s’escatimen esforços acadèmics, polítics i judicials, via l’article 303 del Codi Penal que impedeix insultar Turquia, per reprimir qualsevol mostra de reconeixement d’aquells fets”. Alguns intel·lectuals que s’han pronunciat a favor de restaurar el greuge han patit amenaces i atemptats essent els casos més coneguts, el periodista Hrant Dink, membre de l’escassa comunitat armènia supervivent que va voler restar a sòl turc, assasinat per l’extrema dreta nacionalista el 2007; i el del Nobel de Literatura Orhan Pamuk, que des del 2005 ha de residir fora del seu país.

El Tractat de Sèvres i la posterior docilitat de les potències occidentals amb la “nova” República de Turquia- hereva ideològica dels Joves Turcs- presidida per Kemal Attaturk permeteren que el món oblidés amb rapidesa el calvari armeni. Però com si d’un raig de justicia poética es tractés el novembre de 1919 la Federació Revolucionària Armènia, el principal partit nacional armeni, elaborà a Ierevan, capital de l’Armènia histórica que es constituïria en república aquells anys sota el paraigües bolxevic, un llistat de 41 responsables directes del genocidi. Quaranta-un carnissers. Posà llavors en marxa l’autodenominada “Operació Nèmesi” –deesa grega de la venjança-, que inspirant-se en la tradició ajusticiadora del narodniki, els socialrevolucionaris del món pagès rus, es dedicaren a executar els botxins un a un, fossin on fossin. En trobaren molts, exilats, amagats, amb identitats falses, encoberts a les capitals europees gaudint de privilegis. Els tres primers noms de la llista com bé va recordar Manuel Forcano dimecres eren Talaat Paixà, exgran visir, Ismael Enver, exministre de la Guerra, i Ahmed Djemal Paixà, exministre de la Marina. Tots caigueren a trets: el primer a Berlin, el segon a Tblisi, a Geòrgia, i el tercer al Tadjikistan, on dirigia la insurgencia antibolxevic. La vella Europa, però, va esvaïr el record de la infamia i a primers de 1939 quan Hitler mirava de convencer els jerarques nazis per iniciar l’eliminació física dels disminuïts psíquics va fer anar “hi ha algú que encara se’n recordi, de l’extermini dels armenis?”

El genocidi de la nació armènia, com tots els fenòmens excepcionals i tràgics, ha proporcionat grans peces literàries. En català i de forma singular fóra assenyat recordar “El quadern d’Aram” (Ed.62, 1997) de la malaguanyada Maria Àngels Anglada. Ara, podrem gaudir de la fantàstica traducció d’ “Els quaranta dies del Musa Dagh” gràcies a la bona tasca d’Edicions de 1984 i de Ramon Monton, com abans, els darrers anys, haviem pogut llegir títols com “Els fills de l’Ararat” (Carena, 2008) del periodista barceloní Marc Morte, o la traducció castellana de “La casa de les alondres” (Lumen, 2006) de la italoarmènia Antonia Arslan. Enguany la vindicació armènia será molt present, també a les nostres lletres, perquè la lluita per la memòria del genocidi és també un combat democràtic per la llibertat d’expressió. Forcano, que professionalment dirigeix el Centre Internacional de Música Antiga Jordi Savall no pogué estar-se de tenir present, durant la presentació, que un magnífic i documentat text seu que acompanyà el cd “L’esperit d’Armènia” d’Hespèrion XXI i Jordi Savall, el 2012, ha provocat més d’un petit problema amb les autoritats de la Turquia d’Erdogan. Viure per creure.