Óssip Mandelstam va tenir una vida turbulenta: persecucions per part del règim soviètic, penúries, el dolor de la fam i el fred i la idea de ferotgia, de considerar l’ésser humà corromput pel poder com un llop amb queixals de ferro. En el poema “Nit al pati” s’anticipa al seu futur: “Nit al pati. Mentida de senyors./ Després de mi el diluvi./ ¿I llavors què? Grip ciutadana/ i tropell al guarda-roba.// Ball de disfresses. Un segle de gos llop/ Aprèn-te de memòria:/ amb la gorra a la mà, gorra a la mà/ que Déu et guardi!”. Els seus poemes seran censurats i amics i familiars caldrà que els memoritzin per evitar represàlies del govern. Un altre dels seus temes -a més de la ferotgia del sistema i del preu car que cal pagar per la llibertat- són les reflexions entorn la mort i els dubtes de fe al voltant de les religions.

Fotografia de Laura Basagaña/Núvol

Laura Basagaña: Mandelstam és un poeta amb moltes cares, divers, i que ha rebut sovint l’etiqueta de críptic. Els seus primers poemes encara tenen trets del simbolisme tardà, però la poesia que seguirà després es construeix emmarcada en l’expressió acmeista. Jaume Creus: El corrent literari de l’acmeisme apareix en contraposició al futurisme -que girava la mirada cap a la modernitat i enaltia la tecnologia, el moviment, la industrialització-. Ara bé, els acmeistes no renegaven pas del simbolisme, sinó que es consideraven uns deixebles d’aquesta escola; però portant el símbol al punt més alt, a l’acmé. Feien una primera aproximació a la paraula neta i -tal com ja va fer Puixkin i com ja havia escrit Mijaïl Kuzmín en un article on feia una apologia al clarisme- buscaven la màxima claredat: la paraula clara.

La colla de poetes que formaven part de l’acmeisme (Akhmàtova, Gumiliov, Gorodetski, Narbut, Zenkévitx, Mandelstam) havien publicat a la revista Apollon, que ja implicava el lligam amb el déu Apol•lo i els seus atributs: la llum, la veritat, l’harmonia. Buscaven la paraula sense guarnir: no diria que buscaven la paraula nua, però sí que triaven el mot pel seu significat: pel que volia dir la paraula. En aquest sentit, la seva estètica s’acostava una mica cap al realisme. Així com els simbolistes jugaven una mica més amb les ambigüitats i les diverses simbologies, els acmeistes tendeixen més a la concreció. I hi posen molt de pes a certes paraules: taller, construcció, arquitectura, tenen molt en compte el concepte manual: veuen el poema com una obra arquitectònica.

CONTINUA LLEGINT A NÚVOL