Jaume C. Pons Alorda té un parlar atapeït d’idees, de repeticions emfàtiques. No se li acabava mai la feina ni la metxa. Per la casa ha traduït Fulles d’herba de Walt Whitman i El preludi de William Wordsworth, publicat el febrer. Abans de posar-se amb la traducció catalana del gran poema del Romanticisme anglès va llegir-se El preludi en italià, en portuguès, en alemany, en francès i en castellà. Li pregunto per què.

Jaume C. Pons Alorda: Per què ho faig? Primera perquè si hi ha alguna cosa que no acabo d’entendre puc mirar les diferents versions; de vegades constato que ells tampoc no ho han acabat d’entendre i que cadascú fa la seva. També ho faig per veure com treballa un traductor i per prendre’m llibertats: si aquesta persona fa això i aquesta fa allò altre ja veig que és una interpretació personal. És un impuls que et diu fes el que tu vulguis, perquè és el que acaba fent tothom; traduir és qüestió d’humilitat i de llibertat. En certa manera és com una tesi doctoral. Per fer una tesi doctoral has d’estar molt informat. En aquest sentit no soc un traductor que visqui d’això que d’aquí un mes ha de tenir feta tal traducció, però sí que soc un traductor professional. Jo el que vull fer amb les meves traduccions són estructures d’estat, i per fer estructures d’estat has de fer molta feina i l’has de fer molt bé. Per això a cada traducció m’hi dedico anys. Econòmicament no és viable, però és que no ho faig per economia. Ho faig perquè la cultura i la literatura catalanes puguin tenir en Walt Whitman i en William Wordsworth i tots els que vindran. Faig traduccions per fer país, i per fer país ho he de fer molt bé, i per això miro com ho fan els altres: perquè junts som una xarxa indestructible.

Júlia Bacardit: William Wordsworth va acabar la seva vida en una casa de Lake District amb un amics. Com va passar, això?

Jaume C. Pons Alorda: En Wordsworth entenia la poesia com una manera de viure, i considerava que la poesia era la millor eina per arribar al coneixement humà universal. Per això només volia estar envoltat de persones que tinguessin la mateixa concepció que ell. I quan va tenir l’oportunitat d’anar al Lake District amb en Coleridge, que era el seu germà de l’ànima, però també amb altres poetes, es va comprar una casa allà i s’hi va quedar a viure. I va intentar que totes les persones que estaven al seu cercle també hi acabessin arribant. Sempre proposava als seus fans que l’anessin a visitar o fins i tot que s’hi quedessin. És el que va passar amb en Thomas De Quincey, que quan va llegir la poesia de Wordsworth va quedar admiradíssim i li va enviar una carta pròpia de jove adolescent després de llegir un gran poeta. I en Wordsworth li va contestar que estaria encantat de trobar-lo a la casa de Lake District i efectivament es varen trobar i DeQuincey va viure-hi durant uns anys. La història va acabar malament, perquè es van barallar i De Quincey va fer un llibre sobre en Wordsworth i en Coleridge i altres poetes que en castellà Jordi Doce va traduir amb el títol Memorias de los poetas de los lagos. Entenc que Wordsworth s’hi enfadés: De Quincey va explicar moltes intimitats que en aquell moment eren morboses i que Wordsworth volia guardar per El preludi, i per tant va sentir com que li havien robat el material literari. Ho va viure com una traïció. A partir de l’època de Lake District en Wordsworth es va convertir en un eremita.

JB: En alguns passatges d’El preludi sembla que Coleridge, a qui es dirigeix, ja estigui mort; en d’altres passatges no.

Jaume C. Pons Alorda: Sí, amb això es nota que El preludi és un work in progress. No té un fil cronològic de principi a final, sinó que són moments diferents, moments sublims rememorats, introduïts a través del cant poètic. Al llibre, que es va escriure durant gairebé cinquanta anys, hi ha moments en què en Coleridge és mort i moments en què en Coleridge és viu. Durant el Romanticisme una obra podia ser apassionada però havia d’estar ben acabada, havia de tenir una estructura, un treball formal, mètrica, rima. Per això El preludi era un desafiament contra les formes canòniques de l’època: una passa endavant en la història de la literatura universal.

JB: Se l’acusava de fer prosa retallada i no poesia. Per què creus que no fa prosa retallada sinó poesia?

Jaume C. Pons Alorda: Walt Whitman també va haver d’entomar crítiques d’aquesta casta. La prosa retallada es veu, que és prosa retallada, perquè no té força en les imatges, perquè no té força de vocabulari, perquè no té força de ritme ni de musicalitat. Pretendre al segle XXI que la poesia només es troba en la mètrica i la rima és d’un caràcter reaccionari i contraproduent! No només les avantguardes ens han mostrat el contrari, sinó que altres mitjans ens ho han constatat amb la mateixa intensitat: Tarkovski fa un cinema poètic però no fa mètrica ni rima; un quadre pot ser poètic; viure pot ser poètic. Aquesta és la diferència: el sentiment poètic, la construcció poètica, la reacció poètica que genera. En Wordsworth ja sabia que la poesia es troba més enllà de la mètrica i la rima, i per això converteix un llarg poema narratiu en un llarg poema.

Els romàntics van intentar portar l’ésser humà cap als grans límits universals, portar la persona cap a l’infinit. Sabien que tot ésser humà té les seves misèries i les seves grandeses. I fins aquell moment literàriament pocs havien exposat la seva existència de manera molt clara, dura i potent. I en Wordsworth va decidir despullar-se poèticament, però no es refiava de l’estructura. És el que dèiem abans, que hi ha moments que en Coleridge és viu i moments en què és mort, que el poema és una espècie de brou de cultiu en què va cap a una banda i salta i… segurament pel tema de l’estructura, i de les confessions personalíssimes que aporta, no ho va voler publicar en vida. Ho va deixar a punt perquè sortís quan es morís: el més gran poeta del país no estava disposat a haver d’escoltar les crítiques miserables que li fes la gent perquè ja sabia què li dirien, però també sabia que havia escrit una gran obra, perquè si no l’hagués destruïda. Quan es va morir, el 23 d’abril de 1850, estava tot tan preparat que la seva dona només va haver d’anar a un impressor i al juliol es va publicar. Ell va decidir que es publiqués després de la seva mort, això està claríssim. D’altra manera ho hauria cremat tot com havia fet amb poemes seus que no li agradaven.

JB: També l’acusaven de fer poesia pornogràfica: si El preludi és pronografia què és Píndar o Safo?

Jaume C. Pons Alorda: Es va refugiar al Lake District perquè va quedar escarmentat de la Revolució Francesa i de l’opció de crear una societat més lliure, més igualitària i més humana.  Tant a França com a Anglaterra el van acusar d’espia. Els francesos es pensaven que era un espia anglès i els anglesos que era un espia francès, perquè va passar llargues temporades a França quan hi havia els esdeveniments. En va quedar escalivat i va anar a Lake District, on va trobar una feina de funcionari públic de correus i es va tancar amb els seus amics poetes i ja no va voler saber res més de la societat. I va passar de ser un jove rebel a ser un vell una mica amargat i reaccionari. Tot això ho explica a El preludi, i per això té aquest punt pornogràfic que comentes: de sincerar-se massa obertament, de despullar-se de manera frontal i fins i tot massa agosarada per al seu moment històric. El preludi es va llegir com l’streaptease emocional del gran poeta del moment! Al final ell tenia la idea de fer un gran poema que fos The Recluse i que no va acabar fent mai perquè s’estava entrenant amb El preludi.

JB: La idea que sempre el millor està per venir, el gran llibre de debò està per venir, la vida autèntica està a punt de començar. Però la vida és el que estàs vivint, i The Recluse que havia de ser el poema perfecte no arriba mai.

Jaume C. Pons Alorda: És una gran lliçó. Jo els dic als alumnes joves obsessionats per la perfecció que la perfecció mai no arriba. La perfecció és el procés a la recerca de la perfecció, i per això no s’ha de tenir por de publicar ni de difondre la feina, perquè mai no arribarem a excel·lir, o en cas que arribem a fer-ho estarem morts. Carles Hac Mor deia que la perfecció és feixista i és totalment cert. Has d’acceptar el desafiament i anar aprenent i anar creant. El procés d’aprenentatge es fa a través de les obres, i El preludi és una obra que incita a crear sense por. És cert que és un fracàs, perquè és el poema amb el qual ell s’havia d’acabar entrenant pel gran poema que no va fer, que era The Recluse. No és el poema que volia fer, en efecte, però és el monument que ens va deixar. Per tant és un fracàs però també és un triomf, perquè pel camí ha aconseguit una de les obres més importants de la literatura universal. Va influenciar Marcel Proust, que va decidir agafar la mateixa estructura de remembrança i de record i ho va incorporar a La recerca del temps perdut. Haver influenciat una de les grans novel·les de la història a través d’aquest llibre no és poca cosa.

JB: No sabia això que els anglesos s’aliniessin amb la Revolució i que després hi hagués acusacions d’espionatge d’una banda i de l’altra.

Jaume C. Pons Alorda: El preludi és una obra que ens serveix per entendre un gran esdeveniment històric com va ser la Revolució francesa a nivell personal, com la revolució es va convertir en una guerra civil i com amb Napoleó aquesta guerra va acabar en un intent d’expansió i d’imperialisme que va posar Europa en una situació molt complicada. I això Wordsworth ens ho explica, de la mateixa manera que hi ha moltes coses que no ens explica, com ara la història amb la seva amant i el fet que va tenir una criatura amb ella.

JB:  Com pot fer un llarg poema en què es confessa i no explicar això? Tan poc important va ser per ell, que no en va voler parlar?

Jaume C. Pons Alorda: És més maquiavèlic: com que sabia que estava deixant la seva obra més important volia quedar bé. El preludi funciona com una autobiografia, i a les autobiografies no fem altra cosa que millorar la nostra personalitat per presentar-nos com herois. I això és el que acaba fent en Wordsworth, tot i que una vida heroica no la va tenir. Demostra un gran talent literari, un gran domini i sobretot un gran control sobre quin personatge volia deixar. Oculta les parts més difícils per sortir-se’n indemne. Els biògrafs del futur li han criticat molt. Se’n sap molt poc, d’ella. Se sap que era d’una família adinerada que va tenir molts problemes quan hi va haver la revolució i se sap que es van conèixer a França en el moment de revolta. Quan el van acusar d’espia i va veure que la cosa es complicava les va deixar allà amb la seva criatura acabada de néixer prometent-los que tornaria. No va tornar i els va passar una manutenció tota la vida. De totes maneres, tot i que a El preludi no es veu, hi ha molts altres poemes en què parla d’un personatge que fuig de la seva responsabilitat. Que la culpabilitat el va acompanyar sempre es veu a poemes menys coneguts, considerats molt menors. Té una mininovel·la en vers en què hi ha un personatge que va voltant de país en país i per allà on va intenta fer el bé i acaba fent el mal. Això s’ha entès com una autoconfessió encriptada del seu sentiment de culpabilitat. Ell se sentia molt jove i inexpert, sabia que la va cagar però no va ser prou valent.

JB: Al llarg d’El preludi exposa de manera recurrent els seus dubtes sobre si té sentit fer la poesia de l’experiència que està fent. Es pregunta si val la pena explicar això de créixer, experimentar, envellir i viure, perquè tothom hi passa.

Jaume C. Pons Alorda: És constant. Perquè si s’entenia la literatura com una eina de coneixement, com un coneixement científic, com pot ser que s’hi arribi a través de l’opinió i el gust personal? Wordsworth s’adona que objectivament a través de la literatura és impossible arribar a veritats, perquè hi ha criteris estètics diferents, valoracions diferents. Hi ha gent a qui Shakespeare li agrada i gent a qui no, i ell això ho sabia, de la mateixa manera que hi havia seguidors d’en Milton i detractors d’en Milton. Wordsworth era un dels defensors de Milton. El que sí que se sap és que s’ha viscut i s’han tingut una sèrie d’opinions. S’adona que el coneixement directe, l’experiència personal, pot esdevenir una eina de coneixement no només de la persona sinó de tota la raça humana, perquè la gent viu experiències d’aquesta mena, experimenta emocions, experimenta l’aventura de viure. Wordsworth arriba a la certesa que l’experiència individual, ben trenada a través de l’art de la poesia, pot esdevenir una experiència universal. Wordsworth, com el pioner que va ser, veu que l’experiència és el mitjà de coneixement que es pot convertir en un gran poema.

JB: Fa una lloança de la literatura com a veu de l’espècie, i inclou la literatura popular: des del cant dels humils fins als grans poetes.

Jaume C. Pons Alorda: Wordsworth no només defensa l’alta i la baixa cultura, defensa també l’art de carrer, els qui fan titelles als carrers de Londres. També tenia en gran estima les matemàtiques, i hi ha fragments que els dedica a les matemàtiques. Per a ell Newton estava a l’altura de Milton, i això era fort, a l’època: els qui consideraven Milton com una divinitat mai no l’haurien posat al costat de Newton, a qui consideraven un treballador, una persona que investigava. Wordsworth dignifica la ciència, la converteix en una cosa fonamental per la raça humana. Però al mateix temps diu que és com la literatura, i per tant Newton i Milton arriben al mateix coneixement de l’espècie humana però a través de mitjans diferents.

JB: Eres més amant de Lord Byron que no de Wordsworth, abans de posar-te a traudir-lo. Com que va arribar a vell Wordsworth sembla el poeta que encarna el romanticisme i la seva història, la deriva cap a la decepció realista.

Jaume C. Pons Alorda: Aquest és el problema de la mitificació. Perquè el no-res, com que no hi ha res, és un buit, però aquest buit no vol dir que estigui buit, vol dir que és un buit actiu que permet engendrar imaginació: el que no varen fer els poetes morts joves esdevé una llegenda mental personal. Rimbaud era un gran poeta, però va deixar d’escriure als dinou anys; i encara hi ha el mite de què hagués passat si no s’hagués mort, què hagués escrit. El mateix amb en Bartomeu Rosselló-Porcel, per posar un cas català: no sabem què hagués passat, si hagués seguit escrivint. La generació dels joves romàntics va entrar amb molta força, cridant molt i fent obres molt potents amb molt poc temps: Byron, Shelley, Keats. Però van morir molt joves i no se sap on haguessin anat els seus camins creatius. Lord Byron, per exemple, als darrers moments a Venècia, quan estava gras com un porc i avorrit de la vida, ja no escrivia, n’estava fart. És possible que hagués acabat com Rimbaud, que s’hagués dedicat a follar, a menjar i a no fer res més que això, però el seu extremisme final, el seu gest grec d’anar a morir en defensa de la llibertat, ens porta a considerar-lo la icona última del Romanticisme. Traduint Wordsworth vaig entendre que no, que qui encarna el romanticisme és Wordsworth perquè l’obre amb les Balades líriques i el tanca amb la seva mort, que és la publicació d’El preludi. La seva vida i obra és portar al màxim els ideals poètics però rebaixats després de la joventut. Ell pensava el mateix des del principi fins al final: que el poema és una eina de coneixement, que la poesia és creació de bellesa amb exaltació però escrita amb quietud, l’exaltació d’allò que has viscut un moment sublim però que s’ha d’escriure en repòs. Però quan té la vida i la maduresa per davant veu que una via romàntica també pot ser realisme, i això és potentíssim: que un romàntic et digui que el romanticisme és fantasia (com passa a les Balades) però que també és experiència privada i que al dia a dia hi ha moments màgics, fantasiosos i sublims… això és amplificar el camp del Romanticisme i del que s’entén per realitat. I entendre la realitat només en criteris de naturalitat i quotidianitat és rebaixar tot això. Wordsworth crea el romanticisme anglès, el porta a l’apogeu, l’amplifica i el segella finalment. I tot això ho he après investigant-lo i traduint-lo, cosa que m’encanta.

JB: Hi ha un passatge en què estem en plena dissertació sobre l’amor a la naturalesa i de cop i volta apareix un soldat que ve d’una guerra.  Després veu una gallina i pensa en la seva mare.

Jaume C. Pons Alorda: Aquí és on es veu que Wordsworth té una teoria sobre el sublim molt interessant. El preludi és un llibre com una serralada. Té grans cims, moments que queden sempre a la memòria, i moments de transició que serveixen per anar caminant gairebé com la progressió d’una pel·lícula: mentre llegeixes saps que hi ha moments importants i espais de transició per arribar-hi. Wordsworth aconsegueix un llibre que és com la vida, captura l’esperit de viure. Perquè la vida és això: un seguit de cims i un seguit de caminades lleugeres, però la lleugeresa no està mancada de vitalitat i genialitat també, aquesta és la gràcia. En aquests moments sublims, i també en les realitats quotidianes aparentment senzilles, s’hi pot amagar el pinyol de l’infinit però també s’hi pot amagar el reialme de la fantasia i el símbol, i el símbol privat que es converteix en símbol universal a través de la poesia. El que ens aconsegueix mostrar el Wordsworth amb El preludi és que una vida és aquest combat entre la fantasia i la realitat, el triomf i el fracàs, la natura i la civilització, i que el poeta és aquell que pren consciència a través de la força de voluntat, a través de la voluntat d’escriure, i a través de la recerca d’un estil i sobretot a traves de la inspiració. En Wordsworth és molt bo perquè tot i ser romàntic diu que el poeta és una barreja. La natura fa genis, però el geni s’ha de treballar; si el geni no treballa no acaba produint una obra. Les muses existeixen, sí; la inspiració existeix, sí. Però també existeix la feina. Que la inspiració t’agafi treballant ho acabaria dient anys després Pessoa, també Picasso. Wordsworth és revolucionari perquè creu en els esperits i en la força de la naturalesa i creu que a la naturalesa hi ha moltes coses inexplicades que es poden explicar a través de la poesia, però també creu en la feina, en el treball, en la constància i en la força de voluntat. Com a concepció poètica és revolucionària. Ara ens sembla molt normal perquè ho entenem tots així, alguns menys i altres més, però en el seu moment Wordsworth era pioner.

JB: A la teva traducció apareix la paraula ‘al·lot’ però no apareixens els articles salats que ara mateix utilitzes mentre xerrem. Per què?

Jaume C. Pons Alorda: Jo crec no en els Països Catalans sinó en el País Català, com diu Blai Bonet en un conegut article seu. Tenim una llengua i una cultura comunes, i això dintre del domini de parla catalana. No som molts països repartits, som un de sol, però lamentablement separat. Ens hem de començar a unir. Si en Wordsworth hagués escrit això amb un accent d’Escòcia o d’Irlanda jo ho hagués fet en mallorquí, però faig servir el català estàndard perquè ell també escriu en l’estàndard de la llengua anglesa. Per tant hi ha una correspondència de fidelitat iniciàtica. Jo tinc un bagatge mallorquí, i aquest bagatge és haver-me acostumat a la meva llengua parlada a les Illes Balears. Però no és important fer les declinacions en mallorquí, ni fer l’article salat (que Pompeu Fabra no acceptava de mànera estàndard: parlat sí, escrit no). Ho he intentat fer estàndard, i això no és renunciar a la meva parla dialectal mallorquina. Jo ja escriuré en mallorquí la meva pròpia obra, però quan es tracta d’una obra canònica anglesa ha d’estar en canònic català, que és la llengua estàndard. Això no significa rebaixar les varietats dialectals, ans al contrari, és integrar-les en un sistema literari potent capaç d’acceptar i defensar les diferències. Com ja vaig fer amb les Fulles d’herba de Walt Whitman, he incorporat paraules de tots els parlars en llengua catalana en un moment o l’altre, perquè la llengua ressoni amb tot el seu color i tot el seu caràcter genuí. A més a més, si una persona nascuda a Mallorca però conscient de la seva plena catalanitat treballa literàriament en llengua pancatalana acaba fent un gest que emprenya als retrògrades, als fatxes, als gonelles i als personatges incultes que diuen, sense raó, que parlem llengües diferenciades quan no és així: jo visc i treballo i faig i desfaig en català sempre, un català més ample perquè accepta la part illenca i la part principatina i més enllà.

JB: El teu català a El preludi no sona gens encarcarat ni gens antic. I és difícil, perquè suposo que hi ha moltes traduccions encarcarades antigues. Quina et va agradar més, de les diferents traduccions d’El preludi de Wordsworth a altres llengües?

Jaume C. Pons Alorda:  La traducció castellana i la portuguesa són extraordinàries, molt més bones que les altres. La francesa s’ho inventa tot, és un escàndol. I això que em dius d’encarcarat… Primera: l’anglès de Wordsworth no és encarcarat, és un anglès que flueix, que  vola, que es llegeix súper fàcilment i deliciosa. És cert que hi ha subordinades dintre de subordinades i més subordinades i això té el seu punt de complicació, perquè arriba un moment en què et preguntes on és el subjecte, quin és el complement, on et trobes… Això em creava dubtes, en efecte, però a nivell de llenguatge El preludi és d’un anglès moderníssim que un poeta d’ara el podria escriure ara mateix. Per tant, el català s’havia de llegir amb la mateixa lleugeresa aparent, només aparent perquè a través de la lleugeresa es diuen idees molt profundes. I jo quan tradueixo vull que la traducció sigui fidel al màxim però que també sigui llegidora, atractiva, seductora, que enganxi. Crec que El preludi és un llibre que s’ha de llegir i per tant dono eines i facilitats a través d’una traducció el més fluïda possible, que no vol dir mai rebaixar el contingut. Estic molt content, perquè les persones que se l’han llegit em diuen que es llegeix finíssim. Havia de ser així. Tant amb en Whitman com en Wordsworth vaig fer el mateix: cada poema me l’he de recitar moltes vegades perquè funcioni bé oralment. I si funciona bé oralment funciona bé literàriament. En Blai Bonet ja ho deia, que havia de llegir-se els textos cent vegades abans de publicar-los. Llegir i recitar en veu alta, que funcioni i avanti. Bonet ho recitava tot, també els articles, i faig el mateix, els llibres que he fet els he recitat en veu alta moltes vegades, perquè sonin bé.

JB: Què distingeix el Romanticisme anglès dels altres romanticismes ?

Jaume C Pons Alorda: Els alemanys són més greus, més densos, més torturats. Però en el Romanticisme anglès hi ha com una jovialitat mediterrània, cosa que és molt curiosa: deu ser perquè miraven molt els models grecollatins, això va ser una influència important. En Wordsworth parla d’Homer en moltes ocasions, es nota que li agrada molt. És una literatura que té molts instants sublims i que pot arribar a la gravetat, però també hi ha una eufòria molt positiva, com si sabessin que estan construint un nou món i un nou univers.