Cliqueu  la imatge per sentir el podcast. Música i edició d’Izan Rubio.

 

 

 

 

---

Uns quants dies abans de fer-ne vuitanta el pare va dir que no calia, però que si ens feia il·lusió fer-li un regal d’aniversari llavors volia unes sabates com les que feia el seu pare, amb empenya de pell fina de vedella i soles de cuiro de toro.

 

—Pues mi tío abuelo murió por eso. Por España. Lo mataron.

En Damián mastegava xiclet al llindar d’una porta.

El silenci va ser etern, el pare va ser ràpid.

—Pues claro, chico. El capitán Cortés, un gran hombre.

I va afegir:

—Precisamente mañana queríamos ir a visitar el Santuario de la Cabeza, ¿verdad, Jordi? Porque ¿reposa ahí, no?

És clar que me l’estimo més del que sabria demostrar-li o tindria mai el valor de dir-li. Però aquell gripau ja no me l’empassaria. Em vaig alçar.

—Però i les sabates, papa? Què passa amb les sabates de l’avi? —li vaig etzibar en català fugint cap a la balconada; no sé si va copsar l’amargor o la ironia, no me’l vaig mirar.

—Ahí lo tienen. Vean. Dicen que desde aquí el poeta Miguel Hernández lo bombardeaba día y noche; de día con poemas y de noche con obuses. ¿O era al revés?

El combatent Miguel Hernández s’havia passat mesos declamant pels altaveus de campanya poemes de coratge als milicians que assetjaven el santuari […] Miguel Hernández va arribar a temps de veure passar entre cadàvers i excrements un baiard amb un home que duia el ventre esparracat i el dolor de l’honor al rostre; Santiago Cortés va morir l’endemà al migdia després d’un bunyol d’intervenció quirúrgica, i va ser llançat a la fossa comuna d’Andújar, d’on el van exhumar el 1945, deien que incorrupte i encara amb la guerrera verda, per soterrar-lo amb tota la pompa franquista a la cripta del nou santuari.

Santiago Cortés tenia trenta-nou anys, ganes de brega i una mala llet provada; no feia tant que havia estat sancionat per sufocar amb massa nervi una manifestació de jornalers al seu poble natal.

Al cap d’una setmana de confinament al santuari, el comandant Nofuentes va acceptar de lliurar el lloc i les armes; durant l’evacuació, el catorze de setembre, de sobte el jove capità Cortés va encanonar el seu superior, va retenir armes i persones i es va fer fort al santuari com a capitost.

Començaven nou mesos de quimeres, sang i misèria.

 

El cert és que els dubtes historiogràfics sobre l’actuació de Cortés eren molt raonables: la desobediència a un superior, criatures usades com a escut humà, dones tirotejades des del santuari quan en volien fugir…, però tot plegat importava poc a Don Luis. Ell volia demostrar sobretot la superioritat heroica dels assetjats al Santuario de la Cabeza en comparació amb els assetjats a l’Alcázar de Toledo.

—Franco le mandó al bravo capitán de la Cabeza que se rindiera, el lugar no le era estratégico para nada. En cambio el asedio y posterior liberación del Alcázar le supuso al Caudillo una gran publicidad antes de entrar en Madrid. Más merito aún el haberse mantenido firmes y desamparados los que aquí perecieron en número de ciento cincuenta y cuatro.

L’u de maig del 1937 els milicians havien llançat l’assalt definitiu. La data era important, i a les sis del matí ja hi estaven posats amb tota l’artilleria, els tancs soviètics, els combatents glatint pel final més que per la victòria.

 

---

JÚLIA BACARDIT: D’on sorgeix, aquest relat?

JORDI LARA: No ho saps mai. Pèrò suposo que primer hi ha una inquietud vinculada a una o més preguntes. La inquietud és el tema de la identitat, d‘aquesta necessitat de sentir-nos vinculats a alguna cosa: que no cal que sigui un país, o un territori; pot ser una llengua, una música, un món encara més petit, una sola persona, la cuina, anar a buscar bolets. De debò t’ho dic: re no em pot demostrar que el sentir patriòtic de país faci més feliç en el decurs d’una vida que l’adhesió als escacs. Tots tenim, doncs, una pàtria personal, menuda, que ens regala un benestar domèstic, i una pàtria compartida, que ens regala la il·lusió d’un camí comú. És una il·lusió en el doble sentit del terme, de vegades és real, de vegades no. Sigui com sigui, la identitat procura a l’individu un benestar anímic, emocional; emmascara una mica la intuïció de saber que no som gaire més que merdetes perdudes en un racó de galàxia i amb un pensament d’història que no és re. Si parlem d’identitat col·lectiva, haurem de convenir que els catalans, com altres pobles, tenim problemes anímics, sentimentals: tenim una identitat sota sospita. Jo tragino aquesta angúnia des de petit, que els meus cosins d‘Andalusia ni comparteixen ni entenen. Hi ha un moment del relat en què el narrador enveja una criatura andalusa, o al jove Damián, perquè han pogut créixer amb el benestar de tenir un país amb el qual es poden sentir identificats sense que ningú els ho discuteixi. D’aquí que sigui tan cansat, ser català. Sigui com sigui, del problema de la identitat en sorgeixen preguntes importants que són molt llamineres literàriament: d’on som? Quin atzar ens ha fet d’on som? I si el meu avi no hagués emigrat a Catalunya, qui i com seria jo?

• JB: A la dedicatòria del relat dius que “Sento que al moll de qualsevol ideologia hi batega sempre la literatura, l’enyor d’un món imaginari menys absurd i fragmentari que la realitat”.

JORDI LARA: Ho sento així, i de fet aquesta idea sosté el relat i la manera com els personatges actuen. La ideologia de cadascun de nosaltres no és gaire més que la projecció compartida, col·lectiva, de les nostres flaques personals. Imaginem un món tal i com ens agradaria que fos i el transcrivim primer en un ideari i després en un programa polític. Però aquesta operación s’assembla molt a la literatura: projectem vivència i desig cap a un món que no existeix.

• JB: Què hi ha de realitat i de ficció, en aquest relat?

JORDI LARA: És veritat que el meu avi era sabater de Fuensanta de Martos i que la seva cosina, Dominga Camacho, estava casada amb el capitán Cortés. Però al meu avi li van fer el buit perquè va fer la guerra amb els rojos. Aquesta part de la família, però, no la conec; me l’he empescat per parlar del que volia parlar.  La resta és el que sol ser en qualsevol creació: agafes d’aquí i d’allà i cuses un ninot apedaçat amb retalls de realitat. Va ser important, també, escriure’l a l’estiu, quan feia la mateixa calor, el mateix ofec que vull trasladar als lectors. El vaig encetar, recordo, en un càmping de Colera, l’estiu del 2015, i el vaig enllestir a l’estudi de Vic.

• JB: El protagonista podria haver estat un andalús que va amb bicicleta entre els cortijos, però ara ja és tota una altra cosa, per català i per home de mitjana edat. La nostàlgia del ‘podria haver estat’ articula en certa manera l’experiència de ser de mitjana edat en general i el Mística Conilla en particular?

JORDI LARA: “El que podria haver estat i no va ser” és, em penso, una de les forces motriu de la meva literatura i fins i tot de la meva manera d’entomar l’experiència de la vida (i això és una creu i una oportunitat alhora)… La nostàlgia no és només l’evocació del que hem viscut: també és la fabulació del que hauríem pogut viure. El personatge del pare, però, es passa tot el relat negant la nostàlgia com si fos una flaca de la vellesa. La veritat és que la nostàlgia té mala premsa en la vida i en la literatura, però jo entenc que és a la base de tota creació, encara que sigui nostàlgia de coses que no hem viscut. Jo hi crec, en això: tinc nostàlgia de coses que no he viscut, de coses que només he llegit, i fins i tot de coses que no sé com m’han arribat a l’inconscient. Tornant a això del pare: ell nega la nostàlgia davant del fill com si fos un catúfol de vell… Però al final, d’amagat, es lliura a la gran festa de la nostàlgia amb la tía Carolina celebrant el Nadal tal com el celebraven de menuts, encara que sigui en ple mes d’agost. Hi ha, després, un altre aspecte: els relats del llibre volen inocular ficció a la realitat per fer-ne visibles les costures. En aquest cas, el pare inventa una ficció impossible (la fa passar per una ceba de vell, voler trobar una sabates com les que feia l‘avi) que tots sabem —el lector i els familiars— que és una ficció. Però amb aquest desig fictici el pare fa aflorar una realitat que d’una altra manera hagués sigut difícil: la reconciliació amb els parents, la nostàlgia, la identitat, etcètera.

• JB: La major part del llibre “Mística conilla” són relats llargs. També s’ha dit que podrien convertir-se fàcilment en novel·les.

JORDI LARA: És una extensió en la qual em sento còmode per poder desplegar un cert argument, però sobretot perquè no parteixo d’una situació o anècdota, sinó d’uns personatges que tinc prou espai per esbossar i per deixar-los campar a la seva. En el cas de “Zapatos de boscal” procuro que tingui la intensitat d’una novel·la, i de fet els temes que volia explorar, que són la identitat, la relació pare i fill en la vellesa dels pares, la nostàlgia que es nega… ja els he pogut tractar. No calien més pàgines.

• JB: En què s’assemblen el propòsit de no fumar i el d’assolir la independència de Catalunya?

JORDI LARA: Tots ordim secretament propòsits d’aquests, que no gosem confessar, no trobes? Quan això passi, ens diem, començaré a fer això altre. En aquest cas són dues coses molt allunyades, però totes expressen un desig de benestar, i en la vida, si fas capmàs, al capdavall no saps què ha estat més important, de debò, per a tu, si un gran esdeveniment col·lectiu o una nimietat íntima. Hi ha un moment en què el narrador es fuma un cigarret d’amagat i diu que “té el gust d’un tornar a casa”. El tabac també és una petita pàtria, per al narrador. I només hi renunciarà si se sent aixoplugat per una altra pàtria que faci més patxoca.

• JB: Vencedors i vençuts de la Guerra Civil van a posar flors a la tomba d’un criminal franquista, Santiago Cortés, a qui veiem agonitzar. Com es dilueixen les rivalitats que havien estat motiu de morir i de matar vuitanta anys enrere?

JORDI LARA: És una escena bonica, perquè no és una escena de reconciliació però tampoc d’hipocresia. Les rancúnies es dilueixen mentre es van enfilant per les generacions, de vegades abans o de vegades després, segons el tarannà cultural o familiar. El personatge del pare no va a Andalusia a venjar-se de res: segurament hi va perquè sent l’obligació de fer saber que el seu pare va ser maltractat pels parents. Ho fa pel seu pare i per ell. De bracet hi ha el personatge del fill, el narrador, que topa de cap amb uns parents que encarnen les antípodes del seu ideari independentista, perquè són hereus i admiradors sentimentals del feixisme espanyol a qui incomoda la diferència. Però tots plegats, uns i altres, fan un pas més enllà: guanya la humanitat. Bé, el relat ho explica millor que no jo ara. No cal explicar-ho.

• JB: El narrador parla del furor uniformitzador de l’imperialista.

JORDI LARA: És que és així: el que provoca conflictes no és la diferència, és la no acceptació de la diferència. Hi ha pobles que són uniformitzadors de mena, els pobles que van inventar l’imperialisme i el colonialisme, no cal dir quins. Tenen virtuts, aquests pobles, naturalment, però són uniformitzadors i creuen que els és legítim imposar-se a altres pobles. En aquest sentit hi ha una reflexió a fer: si la pàtria de l’escriptor és la llengua, no puc entendre que hi hagi escriptors que des del confort d’una llengua forta es posin de cul contra una altra llengua més feble. No ho puc entendre. És com si un trompetista odiés l’arpa. No té cap sentit.

• JB: Veure envellir i morir els pares és un segon ritu de pas adult?

JORDI LARA: Deixar de ser una generació intermèdia en l’àmbit familiar i passar a ser la generació gran provoca un cert calfred, una por que deu ser semblant i alhora inversa a l’agror de la criatura que se sap la generació més recent i feble. Jo tinc un somni recurrent i impossible: passar una tarda, com a criatura, jugant amb un nen que fos el meu propi pare, també criatura. És una fabulació que projecta una frustració: hi ha un moment en què entens els teus pares; llavors voldries que tinguessin la teva edat per compartir aquesta bona notícia amb ells. Però quan els entens ells ja no són els mateixos. No els pots encalçar mai.

• JB: Per al pare, la pàtria son els fills.

JORDI LARA: Allò que diem: qualsevol cosa que et permiti aferrar-te al jo i al nosaltres sense que t’arrossegui el temps i l’espai pot ser la teva pàtria. Qualsevol cosa. Arriba un moment en què el pare renuncia al jo a favor d’una posteritat que ja no podrà veure: és quan sent que el confort d’una pàtria el troba més en els fills i en un possible futur, més que en la terra com a testimoni del passat.

• JB: És el relat que volies escriure?

JORDI LARA: Això no ho saps mai del tot. Però l’ofici i la intuïció et procuren altres certeses, com ara saber si has aconseguit no escriure el relat que no volies escriure. És important acotar els perills del relat, quan t’hi poses…

• JB: I quin eren els perills?

JORDI LARA: El primer que fos un pamflet ideològic. A mi, la literatura amb -ismes, amb consignes, per més modernor que exhali, m’irrita. Esclar que sempre batega, en el text, la idiosincràsia d’un narrador, una manera de concebre el món, però això no pot ser l’últim objectiu comunicatiu amb el lector. L’objectiu és compartir amb el lector el bell patetisme de la condició humana. L’altre perill d’aquest relat era que fos un melodrama de la decadència del pare i el fill.

• JB: Per què aquesta nadala, Los Campanilleros?

JORDI LARA: Em penso que en origen no era una nadala, però a partir de la versió de La Niña de La Puebla es va popularizar així. Una vegada li vaig sentir cantar a mon pare, que cantava molt bé i de jove havia sigut vocalista d’orquestres de ball, i em va fer sentir nostàlgia d’una Andalusia que en realitat no he viscut perquè l’hem visitat molt poc (i ell també, perquè se’n va anar amb 16 anys i no hi ha fet més de mitja dotzena d’escapades breus). Quan sento aquesta cançó sé que hi ha una part de mi que viu allà, a la Sierra de Jaén, vivint una vida possible. Tots som una mica la possibilitat del que hauríem pogut ser.