“Una novel·la d’aventures impecable, que es llegeix amb l’emoció intensa amb què es llegeixen les odissees, escrita per un novel·lista de la vella escola, amb curiositat intel·lectual, una experiència particular de la vida i del món i que mai no ha trepitjat una residència d’escriptors. Una delícia de sensibilitat verbal [davant de la qual] s’imposa des dels primers compassos la sensació d’estar davant d’un clàssic.”

Si vostès escriuen una primera novel·la –perquè El dinovè protocol es va publicar abans però la va escriure després– i va i tot un Ponç Puigdevall –i no un d’aquests presumptes crítics a sou de la construcció nacional– li dedica al Quadern de El País aquesta sensacional ressenya, convindrà el lector que té tota la legitimitat per pensar que, per una vegada, ha tocat el cel i que no sempre guanyen les Raholes, els Gironells i les Lienas de torn.

Doncs això és exactament el que li ha passat a Àlvar Valls amb Entre l’infern i la glòria, que no només té l’aire, sinó també el pes d’un clàssic amb tots els ets i uts, perquè les seves 1.018 pàgines (!) pesen 750 grams, ni més ni menys. N’hem parlat aquí en altres ocasions: Valls hi repassa els principals episodis de la vida de mossèn Cinto i els intercala al llarg del relat dels últims divuit dies –un per capítol– de la vida del poeta, traspassat el 10 de juny del 1902.

El cas és que no és Puigdevall –pròxim a Ciutadans en els orígens del partit taronja, i gens sospitós per tant d’afinitat ideològica– l’únic crític que s’ha rendit als encants del patracol verdaguerià. Una altra patum de la crítica catalana, Julià Guillamón, li va consagrar setmanes enrere un encès elogi ni més ni menys que a les pàgines del Cultura/s de La Vanguardia, que vindria a ser una cosa així com sortir a les pàgines del TSL o del Magazine littéraire.

Guillamon, en fi, qualifica Entre l’infern i la glòria de “grandíssima novel·la monumental”, un trencaclosques de personatges i trames “tractades amb una sensibilitat i una habilitat literària poc comunes”, i sosté que Valls ha fet una cosa “dificilíssima”: “Que sentim parlar el poeta Bartrina, Gaudí o Ramon Casas i que no ens caigui l’ànima als peus. No es veu gens forçat ni novel·lesc de novel·la de premi de novel·la històrica. No recordo haver llegit cap novel·la on aquests diàlegs tan compromesos funcionin tan bé”. Amb aquests antecedents, conclouran que té tot el sentit que Puigdevall acabi de forma inaudita: “Entre l’infern i la glòria eclipsa el que actualment es considera ficció seriosa, com si Valls hagués escrit un petit miracle.” Si li pugen els fums, sàpiguen disculpar-lo: i a qui no?

Andrés Luengo al diari Bon dia