Font: Griselda Oliver / Catalunya Cristiana

A l’oest de Roma és una novel·la escrita per l’escriptor nord-americà John Fante, considerat un escriptor maleït. En vida no es va poder guanyar la vida com a escriptor, però en mort la seva obra ha estat molt valorada. Nascut als Estats Units en el si d’una família italiana, va estudiar a la Universitat de Colorado i va treballar com a guionista a Hollywood i va dedicar-se a escriure, si bé no va rebre un ple reconeixement després de la seva mort.

Les obres de Fante les hem d’emmarcar dins del corrent literari estatunidenc conegut amb el nom de realisme brut, caracteritzat per la tendència a la sobrietat, la precisió i una parquedat extrema en l’ús de les paraules pel que fa a la descripció. I això és el que fa l’escriptor americà a A l’oest de Roma, retratar personatges vulgars i corrents que porten vides convencionals, incapaços de comunicar-se entre si: el protagonista d’aquesta novel·la és Henry Molise, un escriptor de novel·les que va tenir el seu moment de glòria, però que ara viu amargat, d’una banda, perquè la seva vida professional s’ha estancat i, de l’altra, perquè la seva vida personal és també desastrosa. Pidola guions de sèries comercials i la seva família no l’entén: ni la seva dona, ni la seva filla, que només li demana calés, ni el seu gendre, que se li fum el whisky bo, ni els seus tres altres fills, que no paren de torturar-lo a còpia de disgustos. A ell, que hauria preferit no tenir fills!

I quan les relacions familiars no podien anar a pitjor, apareix l’Idiota, un gos marica que Molise acull després de trobar-se’l abandonat al carrer. Si per al nostre protagonista, aquest gos es converteix en un amic inseparable, per a la seva dona, la Harriet, significa la fi d’una relació que ja porta estancada molt de temps, cosa que s’acaba evidenciant amb l’emancipació dels fills: «Vam encendre les espelmes i vam seure al funeral, amb el taüt de lasanya entre tots dos. No hi va haver plors desmesurats ni mostres de dolor. En aquell moment ens necessitàvem l’un a l’altra i restàvem, valents, en silenci» (pàg. 65). Per escapar, doncs, d’aquesta amargor, Molise refugia els seus pensaments en Roma, la salvació de tots els seus mals, la seva terra promesa: «Què collons hi feia, en aquest petit planeta? ¿Cinquanta-cinc anys per a això? Era absurd. ¿A quant estava Roma? ¿Dotze hores? Nàpols també era bonic. Positano. Ischia. ¿Era aquest, el final de la meva vida, en una casa en forma de i grega a Point Dume? No m’ho podia creure. Déu em prenia el pèl» (pàg. 75).

A A l’oest de Roma el lector hi trobarà, doncs, la ironia i sornegueria pròpies de l’autor nord-americà barrejades amb la cruesa d’una realitat que no és la que ni el mateix protagonista esperava. John Fante ens fa retrobar-nos amb el que ningú no vol plantar cara: aquella vida de la que tots volem escapar, i a la qual fins i tot el mateix Fante, segurament, es va haver d’afrontar.