Avui estem tots ben contents, lectors i lectores d’aquest blog! Dues ressenyes sobre dos dels nostres llibres han aparegut a El País, una a l’edició del País Valencià, l’altra en la seva edició catalana. I les volem deixar aquí penjades.
La primera, la signa Francesc Viadel (el podreu seguir sempre que volgueu aquí i aquí), sobre Octavi Monsonís i el seu Carrer de pas. En posem un fragment i us convidem a visitar aquest enllaç per tal de llegir-la sencera
LA LITERATURA ÉS ABSOLUTAMENT PRESCINDIBLE
FRANCESC VIADEL, El País, Quadern. El 23 de febrer de 1981 un vell militant cenetista va baixar de casa fins a la impremta del carrer de l’Actor Llorens de València regentada per Octavi Monsonís i la seua companya, Lola Nomdedeu, per avisar-los que la guàrdia civil esbotifarrava a Madrid la mediocre democràcia espanyola. Just en aquell moment les màquines escopien centenars de pamflets incendiaris inspirats pels qui no n’havien tingut prou amb una rentada de cara de l’antic règim. El cas és que l’advertència del veí va destarotar el personal. Tothom convingué que calia desfer-se ràpidament del paperam que inundava el local. Aleshores Octavi demanà calma, com si això fóra tan fàcil. “Primer de tot aniran a buscar els polítics. Després, els dirigents sindicals. En acabant, els que estan organitzats… Nosaltres, de fet, serem els últims. Això ens dóna encara un marge de tres o quatre dies”, argumentà. Finalment, però, i per si de cas, carregaren set o vuit sacs de papers en una furgoneta esgavellada que no volgué arrancar i que va haver de dormir al carrer, a la porta mateix de la impremta. Octavi i Lola, que vivien just a la vorera d’enfront, pogueren sentir en la fosca nit com rugien els vells, ventruts tancs dels generals, passejant per la trista i bruta avinguda del Port.
Al cap d’un quant temps alguns dels colpistes serien dolçament castigats i la impremta, un referent de la cultura d’avantguarda a la ciutat des de la darreria dels setanta, continuaria produint, enmig d’un terrabastall de màquines, papers polítics i, també, literaris: La Forest de l’Arana, L’Horabaixa, Septimomiau, Fuente Arnera…
Cap solsida no pot destorbar Monsonís, amargantejar-li el gust per la vida. El món s’ensorra, sí, assenteix amb el cap i sense deixar de somriure, però, finalment, la llum regnarà sobre les tenebres. Ho diu —millor, ho pensa amb el lleu— amb la supèrbia d’algú que se sap fill de classe treballadora, amb una infància de benestar limitat transcorreguda en un temps oliós i pesant com el quitrà, de jocs infantils als carrers de la seua Borriana, on va nàixer el 1949. L’escriptor sempre pensa molt bé les coses abans de dir-les, sobretot abans d’entrar en acció. Com siga, sempre, tard o d’hora, acaba abandonant la reflexió calma, aquell posat seu de flâneur bocabadat amb el ritme vertiginós de la vida, per tal de moure ell mateix un centímetre el món en la direcció correcta.
A quaranta anys, de nit, d’amagat, recuperà una obsessió de joventut: escriure. Més de vint anys després, Edicions 1984, li acaba de publicar Carrer de pas, una història dura, un llibre indissolublement lligat al seu temps, de factura literària sòlida, ambientat en l’escenari gris de la València que tant s’estima. Un relat sobre la banalitat del mal, una metàfora de la crueltat dels qui es mantenen al capdamunt de tot a colps de bastó, una història, també, sobre la desmemòria i la pèrdua de la identitat. Segons el professor Miquel Nicolàs, una novel·la simple i complexa alhora, “abundant en símbols, deliberats o involuntaris, però que estan incrustats amb intel·ligència, sense escarafalls de sobreescriptura”. Per a Joan Navarro, “un mapa del dolor”, del dolor civil, reblarà encara el poeta. Tres llargs anys d’escriptura i reescriptura.
[SEGUEIX LLEGINT AQUÍ]