[Font: El Temps / blog Ofici de lector, Joan Garí]

Fa alguns anys vaig rebre una vesprada la trucada d’una periodista de la revista El Temps. Es va identificar com Núria Cadenes. Ja la coneixia d’abans: ens havíem saludat a la redacció de la revista (un dels llocs on feia i faig crítica de llibres) i sabia, a més, la seua peculiar història relatada en l’opuscle Cartes de la presó. La Núria, en efecte, va passar alguns anys engarjolada per l’únic delicte de ser independentista (quan encara no estava de moda ser-ho, a Catalunya!). El seu relat té curiosos paral·lelismes amb el de l’Èric Bertran, l’adolescent que va ser jutjat a l’Audiència Nacional per enviar un correu electrònic a una coneguda xarxa de supermercats per a demanar-hi l’etiquetatge en català. La pel·lícula Fènix 11*23, de Joel Joan i Sergi Lara, ens conta visualment aquests fets; és indicatiu, en aquest sentit, que en una de les escenes del film la mare de Núria Cadenes visite la de l’Èric per a aconsellar i consolar la família.

No us he convocat ací, però, per a parlar de les idees polítiques de la Núria. Aquella trucada, una vesprada de fa més o menys un lustre. La periodista volia que l’acompanyara a la casa de Matilde Reig, situada en un cèntric carrer de Borriana. Matilde Reig va ser la secretària i amant de Joan March, l’ambiciós banquer mallorquí. March va premiar els servicis de la Reig (com se la coneixia a Borriana) deixant-li en herència una mansió fabulosa, d’aires modernistes i interiors sumptuosos, que ara és el Gran Casino de la Caixa Rural. A la Núria li havien encarregat un reportatge sobre la dona i la casa, i així ho va fer. En aquell moment, però, degué nàixer la idea de bastir-hi alguna cosa més. En la figura de March hi havia una novel·la possible. Aquesta novel·la, amb el títol de El banquer, és la que acaba de publicar Cadenes en el segell Edicions de 1984.

El banquer conta les diferents fases de la vida de Miquel Lluch (March en la ficció), començant per la infància sota l’hègira d’un pare terrible, els inicis en el contraban de tabac (orígens de la seua fabulosa fortuna) o el matrimoni amb una noieta evanescent.

Cadenes dedica especialment atenció a les dones que van poblar la vida de Lluch/March. Tenint en compte que era un puter expert i constant, ja podem comprendre la idea que degué tenir de l’univers femení. Amb Matilde Reig, però, va trobar una mena d’ànima bessona. En la novel·la, Reig és anomenada Mercè Norai i Borriana hi apareix com Benirana. Potser algun lector es preguntarà per què cal canviar els noms reals de persones i llocs quan se’n fa una novel·la. Al capdavall, preguntar-se i fabular sobre què hi ha de realitat en tota ficció és un dels motors de la curiositat infatigable de tot lector de novel·les: si don Quixot veia gegants en lloc de molins, els lectors a tothora solen fer el procés contrari…

Destra orquestrant ficcions, Núria Cadenes es demostra com una consumada mestra a l’hora de manejar el llenguatge. El banquer, en aquest sentit, és un edifici lingüístic superbament construït (on els personatges mallorquins parlen versemblantment en mallorquí i els valencians en valencià), articulat en petites estampes formant un calidoscopi on cada color està cisellat a consciència.

“Tothom té un preu i qui no el té és que no el val”, és la divisa de Miquel Lluch. Aquest banquer de ficció és alhora un personatge odiós però també desperta en nosaltres una tendresa amargant. No hi cerqueu una moralitat en blanc i negre: la complexitat de la literatura ens hi retorna un cacic a l’altura de la seua contradictòria llegenda.