Font: Jordi llovet / El País

Quan Erich Auerbach va escriure l’últim dels capítols del seu llibre de més anomenada, Mimesis: La representació de la realitat a la literatura occidental (1942), va decidir enfrontar-se a aquelles narracions de la tradició europea que havien fet un salt qualitatiu respecte al concepte de “representació”, que és, cum grano salis, una cosa semblant al que Aristòtil va entendre per mimesi a la seva Poètica (nova traducció catalana de gran categoria a l’editorial Angle, 2016). Per a tal fi, Auerbach va agafar, com va fer en tots i cada un dels capítols del seu llibre, un passatge de To the Lighthouse, de Virgina Woolf: era una obra en la qual el procediment del monòleg interior —no inventat per ella— arribava a certs extrems que feien fàcil una anàlisi de les extorsions de la mimesi tradicional dels escriptors pròpiament anomenats realistes. Només cap al final d’aquest capítol, el gran filòleg alemany va considerar oportú escriure uns quants paràgrafs dedicats a l’obra de Proust —també la de Joyce—, en la mesura que posseïen alguna semblança amb la tècnica narrativa de Woolf.

Va dir, al respecte: “A l’actualitat […] molts escriptors presenten esdeveniments menuts i, pel que fa al destí, insignificants per ells mateixos o com a pretext per al desenvolupament d’arguments, per entrar esbiaixadament en un ambient o en una consciència, o en les profunditats del temps. Han renunciat a representar la història dels seus personatges amb pretensions d’integritat exterior, amb una rigorosa observació de la successió”. El paràgraf s’adiu perfectament amb els dos autors citats més amunt, però, pel que fa al Proust d’A la recerca del temps perdut, no diu tot el que, amb els anys a venir, els crítics han arribat a observar sobre el secret de la seva obra. Ho fa, per exemple, Nicolas Grimaldi en un llibre que s’acaba d’editar: El petó de bona nit: Sobre la psicologia de Proust, molt bona traducció de Josep Alemany (Barcelona, Edicions de 1984, 2016).

Al llarg de tot aquest opuscle, Grimaldi no fa altra cosa, i ja és molt, que explicar de quina manera el novel·lista francès va controvertir la teoria realista de la mimesi per forjar un nou procediment relatiu a tres coses essencials, pròpies de l’art narratiu d’Occident: què és la Història —com a canemàs de les històries que són narrades al seu llibre—, qui és el protagonista, i, barrejant les dues coses, en què consisteix el temps, o el Temps, com escriu Proust al final de tot del llibre. Grimaldi explica admirablement de quina manera el temps proustià té molt poc a veure amb el nostre concepte, tan arrelat en la filosofia i en la ciència física dels últims cinc-cents anys, del temps com a seqüència de causes i efectes, i en el decurs del qual els esdeveniments poden ordenar-se segons la llei de Cronos, un temps per les seqüències del qual un ésser humà por definir-se com a microcosmos dins el macrocosmos de la Història.

Proust hauria inventat —així és ben bé com s’ha de dir— una mena de lògica de la constitució de la psicologia humana que no s’adiria amb una memòria representativa del que (ens) ha succeït esgraonadament al llarg d’una vida, sinó amb una memòria involuntària —a distingir, doncs, de la memòria bergsoniana— que, un cop excitada misteriosament —les llambordes del palau dels Guermantes, la famosa magdalena amb forma de conquilla—, desplegaria tot un arreplec de temps —com ara una superposició de cronologies molt allunyades entre si dins el temps històric—, que acabarien forjant una vaga personalitat, de fet difusa en el conglomerat d’esdeveniments que es presenten, de cop, refetes en aquesta experiència.

Proust no hauria pretès, doncs, presentar un personatge central, el narrador en primera persona, per representar res a la manera com representen Balzac o Flaubert, tan carregats d’objectivitat al servei d’una reconstrucció històrica en el sentit tradicional. Ell hauria presentat un narrador que només cobra una vaga ombra de personalitat a conseqüència de la suma de moments epifànics —excitats per un esdeveniment que sol ser d’una gran banalitat, com deia Auerbach— ja oblidats i després revivificats.

Per això es pot dir que hi ha dos grans psicòlegs i analistes de la ment humana que van obrar una enorme revolució tant en el camp de la teoria del subjecte com en el camp de la construcció de la Història: Freud va descobrir l’inconscient; Proust va descobrir els mecanismes pels quals la història d’un subjecte arriba a contradir les lleis esgraonades de la causalitat.