Font: Griselda Oliver / Catalunya Cristiana

La quarta paret és, en teatre, la barrera que suposadament existeix entre actors i espectadors, entre l’escenari i el públic. És un concepte que es va originar pels volts del segle XIX amb l’aparició del realisme teatral, moment en el qual els intèrprets actuaven com si realment hi hagués una paret invisible entre ells i els espectadors. Precisament aquesta és l’essència de la novel·la La quarta paret, editada en català per Edicions de 1984: representar la separació entre la vida i la mort, la pau i la guerra en una novel·la que difon les barreres identitàries.

«Va arribar un moment en què em vaig adonar que vaig estimar la guerra», confessava Sorj Chalandon, en un dels seus viatges a Barcelona. Sorj Chalandon (1952) és un periodista i escriptor francès que durant molts anys va ser corresponsal de guerra per al diari Libération i va cobrir confl ictes bèl·lics com els del Líban, l’Iran, l’Iraq, Somàlia i l’Afganistan. Com a novel·lista, ha escrit diverses novel·les, i ha guanyat premis com el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa i el Premi Goncourt amb Retorn a Killybegs, publicat en català per Edicions de 1984.

La quarta paret se situa a la dècada dels vuitanta a mig camí de París i el Líban. Georges, el protagonista, és un activista francès que resideix a París amb la seva dona, l’Aurore, i la seva filla, la Louise. Un dels seus millors amics i «germà» (p. 28), el grec Samuel Akunis, es troba al llit de mort a causa d’un càncer. És ell qui li demana que vagi a Beirut i porti per uns moments la pau enmig de la guerra: la comesa que té encomanada Georges és representar al cor del conflicte, a Beirut, l’Antígona de Jean Anouilh perquè durant unes hores combatents dels diversos fronts —palestins, cristians, drusos— deixin la guerra per fer la pau.

Prenent com a punt de partida el teatre, l’autor basteix un argument d’oposats a través del qual plasma la separació que existeix entre la pau i la guerra, l’amor i l’odi, la tragèdia i el drama: «Era de nit. Jo tremolava. Havien encès dos brasers a cada costat de l’escenari, dibuixat per les motxilles dels alumnes. De tant en tant, un tret llunyà feia malbé el text» (p. 124).
La quarta paret és, també, l’horror que va veure en primera persona Sorj Chalandon, quan cobria el confl icte bèl·lic del Líban, durant la dècada dels vuitanta. Chalandon va trepitjar la terra de Sabra i Xatila després de la matança. Va palpar l’horror. El que sent Georges és, doncs, el que va viure el mateix escriptor, cosa que fa que la novel·la, al final, prengui una dimensió molt més personal, més d’introspecció: «Jo no sentia res. Ni tristesa ni amargor. Ja no tenia cap regust a la boca, cap emoció. No tenia ni fred, ni calor, ni gana ni son. Ja no sentia el meu cor, ni els meus pensaments ni el rebombori creat pel silenci. No tenia por. Vaig girar el cap. Vaig mirar per última vegada la foto oval que deixava a casa. […]. La guerra havia convertit la meva dona en una mena de viuda. Havia fet de la nostra filla la meitat d’una nena. I ara em reclamava. La guerra m’exigia per a ella» (p. 272).
I així, amb la gesta d’Antígona, que simbolitza la llibertat i l’honor, al bell mig del text, Chalandon trenca la barrera invisible que separa el lector del narrador i l’aproxima en un món on la impotència, la desolació i el patiment es confonen sota l’estàndard de la guerra. Un relat colpidor.