Font: La Finestra Digital / David Fajardo

Jennifer Egan va arribar una mica per sorpresa al nostre país i, lamentablement, sense fer el soroll que es mereixia. El temps és un cabró, premi Pulitzer 2011, era un llibre excepcional a mig camí entre el recull de relats i la novel·la i ens mostrava a una escriptora amb força, capacitat de meravellar i sense por a l’hora de llançar-se a tot tipus d’experiment.

Però Jennifer Egan havia escrit uns quants llibres abans de la publicació del Pulitzer, un dels quals ens arriba ara, de nou gràcies a Edicions de 1984. Es tracta de La torre mestra (“The keep” en la versió original [trad. Carles Miró]), una obra amb àmplies reminiscències de la novel·la gòtica però passada del sedàs de l’escriptora i convertida, de nou, en joc calidoscòpic i en reflexió de la realitat moderna.

La torre mestra, en les seves dues primeres parts, va alternant entre les vivències de dos cosins en un castell medieval i la realitat d’en Ray, un delinqüent tancat en una presó. Danny i Howard tenen una relació marcada per una traumàtica experiència infantil, però ja d’adults Howard demana ajuda al seu cosí per restaurar un castell medieval abandonat i perdut al mig de l’Europa oriental. Les seves situacions presents són molt diferents, Howard fa vida de jubilat ric als trenta-quatre anys mentre que en Danny té una vida mediocre, però l’experiència al castell posarà a prova la manera que tenen de veure la vida. Qui ens explica tot això és en Ray, que vol impressionar la professora d’escriptura amb les vivències dels dos cosins.

Amb aquest punt de partida, ja ens adonem de la complexitat que hi ha en el text d’Egan, complexitat estructural però també temàtica. Les històries concèntriques comparteixen un parell de nexes comuns: el poder de la imaginació i els sentiments que apareixen quan s’està atrapat. Ray fa servir la imaginació (¿o no?) per escriure la història i no pot sortir de la presó; Howard segueix atrapat en un passat que vol deixar enrere imaginant-se un futur ideal; Danny, per la seva banda, viu atrapat per l’obsessió i la culpabilitat i és qui imagina encontres fins i tot amb el sobrenatural. Totes les històries es realimenten conformant un sofisticat mecanisme ple de simbologia i de metallenguatge.

Però darrere de tota aquesta perfecció argumental i d’aquest engranatge tan ben construït hi ha també suspens i emoció. Suspens perquè la història es presenta d’inici com una novel·la gòtica, amb un escenari que és gairebé un personatge i un conjunt d’esdeveniments molt estranys. I emoció perquè és fàcil connectar amb els pensaments i sentiments dels personatges, amb les seves pors i els seus desitjos. Això és possible perquè Egan parla d’algunes de les obsessions actuals, de l’excés de comunicació que ens allunya en lloc d’apropar-nos i de la irrealitat de tot el que ens envolta.

Jennifer Egan segueix escrivint amb la mateixa qualitat, amb les paraules justes i l’extensió adient. Les descripcions dels escenaris són gairebé màgiques situant-nos en un entorn oníric, mentre que els personatges estan poc descrits per tal d’accentuar les reflexions sobre el nostre món ple de màscares i fantasmes. Si es pot posar un però a la novel·la podria ser la tercera part, molt breu, que gira al voltant de Holly, la professora d’escriptura, i que trenca una mica la dinàmica i el fons de la història.

La torre mestra és una novel·la intel·ligent, un text apassionant i complex ple d’històries amb les quals jugar. Les seves reflexions i els trencaclosques que proposa demostren que la carrera de Jennifer Egan és una de les més interessants que podem trobar en l’actualitat.