Els sofriments del príncep Sternenhoch: autobiografia?

Filòsof txec en contradicció amb el positivisme i la filosofia acadèmica, Ladislav Klíma (1878-1928) va rebutjar sempre les normes de la Txèquia de l’època. Era el fill d’un advocat ric, però va desencarrilar ràpid del camí pautat per la seva condició burguesa. El van expulsar de la facultat per insultar un membre de la familia dels Habsburg, i va viure la filosofia subjectvista amb la passió per la beguda i la rauxa de qui no ha buscat mai una feina fixa. L’argument d’Els sofriments del príncep Sternenhoch és senzill: el protagonista comet l’error de casar-se amb l’Helga i l’error el porta a la follia.

Primer va dilapidar l’herència dels pares i després la de la germana, i va passar la resta dels seus dies vivint de la caritat dels amics i altres propines pels articles que publicava a la premsa d’entreguerres. El món com a consciència i com a res va ser el punt àlgid de la seva creació filosòfica, que aniria derivant en un major interès per les ficcions esperpètinques com la d’Els sofriments del príncep Sternenhoch, una novel·la que no deixa de ser una autobiografia i que Judit Romeu Labayen ha traduït al català. A diferència del príncep de la novel·la, però, Klíma no es va arribar a casar mai.

Klima, el Diògenes txec

“Per què es van convertir els déus en Déus? Perquè volien!”. Klíma reubtjava la moralitat cristiana i era un seguidor entusiasta de Nietzsche i de Schopenhauer. Subjectivista irracional, concebia l’individu com a condició a tota existència i la realitat com una absurditat: per al txec, la realització de la pròpia voluntat és la demanda suprema i el món sencer és una ficció. L’autor d’Els sofriments del príncep Sternenhoch va viure aliniat amb la idea d’esdevenir el seu propi Déu, sense diners ni feina ni obediència a les normes socials elementals.

No cal dir que tenia patrocinadors, pocs, que van fer possible la publicació de les seves obres. En general, però, Els sofriments del príncep Sternenhoch va disgustar al públic. Els crítics es referien amb cert menyspreu al seu surrealisme i expressionisme, tot i que encaixaven amb els temps d’entreguerra i les avantguardes artístiques a Europa. Per Klíma, la filosofia i societat europees havien escollit el pitjor camí possible: la de donar prioritat a l’estómac, a la por i a la disciplina en lloc de promoure “la llibertat perillosa i l’orgull dels homes”.

[…]¿Què hi fan un parell de capgirells, de paradoxes, d’errades, de disbarats? El món mateix és un capgirell, una paradoxa, una errada, un disbarat. La por de l’autor de cometre una relliscada és com la d’aquell que cau de quatre grapes a la claveguera i té por d’ha-ver-se embrutat el vestit. Els sofriments del príncep Sternenhoch.

Com un Diògenes centreeuropeu, era seguidor de tots els actes que alliberessin la persona de la falsa moral i dels càlculs, tant en l’esfera pública com en la privada. El món és només la consciència i no té cap valor, per ell, però l’autor no era ben bé un realista; en canvi, sí que va ser un precursor de l’existencialisme txec. Creia i deia que només l’home sobirà i individualment lliure pot convertir-se en la base de la societat moderna i en el creador de nous valors.

Les seves banderes eren la voluntat, l’acció i la llibertat individual, però en un atac de ràbia característic de la seva personalitat (i de la del protagonista d’Els sofriments del príncep Sternenhoch!), va destruir bona part de la seva obra. Temps més tard, el també txec Franz Kakfa faria el mateix amb alguns manuscrits. Igual que Kafka, Klíma va morir encara jove per causa de la turberculosi, però mai no va ser el buròcrata que va ser Kafka: els últims dies del filòsof van ser famèlics, amb un hotel de mala mort com a única casa i les rates com a àpat.