Font: Joaquim Armengol / Diari Ara

Encara que l’aurora boreal és un gran espectacle de llum, un esclat que tenyeix l’aire de colors bellíssims, l’Aurora boreal de Drago Jancar (Maribor, 1948) no és ben bé això. En realitat és el color de la sang que pinta el cel eslovè, el dolor que arrossega tota l’Europa central, el pes lacerant de la història. És el potent univers de Drago Jancar, la metàfora i el rerefons de la seva inquietant novel·la.

A Aurora boreal la víctima és l’empresari Josef Erdman, un austríac aficionat a l’estudi de la ment humana, a la psicologia, antropologia, telestèsia, psiquiatria, frenologia, esquizofrènia, telepatia… Erdman baixa d’un tren una mica per casualitat en una petita ciutat com és Maribor, a l’espera que arribi un soci de Trieste, el Jaroslav. Però el Jaroslav no arriba i, de mica en mica, mentre reposa en un cau, recorre els carrers, va a tavernes brutes, beu, entra en contacte amb cercles intel·lectuals i polítics, estima, topa i parla amb un munt de gent que van esbossant les traces d’una societat perfectament malalta.

En realitat aquesta malaltia va devastar la cultura europea. Parlo del nacionalisme i l’odi que desplega. En aquest passeig presumptament innocent ens trobem tipus com el Glavina, una ànima que odia arbitràriament; el doctor racial antisemita Bukovski; l’enginyer Samsa; l’inspector Benedicic; l’agitador comunista Jelenc; el geni místic Jondichter; l’amant d’Erdman, la Margarita; la Greta i la Kati… I com sabem prou bé, en una societat emmalaltida qualsevol element estrany esdevé sospitós. I Erdman és un estrany que s’acaba convertint en una mena de vagabund aclaparat pels esdeveniments i la tensió en augment, que va perdent la seva identitat en silenci, engolit per aquesta ciutat on passen coses estranyes i que acaba sent extremament violenta i fascinant, just pel misteri que amaga. Erdman és una víctima a la mercè de les coses. Que potser n’és culpable? El cas és que sempre es troba desvagat i disponible. Sí, en aquest teatre del deliri, l’eco de Kafka batega en el rerefons.

Un futur pertorbador

El que fascina de l’escriptura de Jancar és aquest estil eteri que transpira una mena de laconisme irònic que va arrossegant-te cap al que és desconegut. És una mena de batec constant de tragèdia anunciada que camina cap a un abisme segur. Jancar sembla anunciar un drama a punt de venir, pintant un autèntic retrat de l’Europa central que viu essencialment en el conflicte. El futur és, en aquest sentit, pertorbador, com les ensangonades i espectaculars aurores boreals que sembla que anunciïn una nova apocalipsi. El que és magnífic de la novel·la, però, és que no hi ha cap intenció ideològica, sinó la voluntat de mostrar un present que condensi el dolorós pes de la història europea, del qual és impossible desempallegar-se. Drago Jancar sembla que adverteixi que l’odi nacionalista es desencadena sempre contra un enemic ignorat, contra un desconegut que baixa inconscient en una estació de tren qualsevol. No podem oblidar que aquest odi va culminar en l’incommensurable crim de l’extermini jueu, entre d’altres. I que continua.

Aquesta és una novel·la a favor de la llibertat individual i una permanent denúncia contra els xovinismes radicals i la ignorància. Considereu la seva lectura com un lligam d’intel·ligència i simpatia amb un desconegut.