Font: Diari Ara / Jordi Nopca

Una escriptora molt atenta a l’arquitectura textual

Fa dos anys Jennifer Egan va guanyar el Pulitzer de ficció amb El temps és un cabró, experiment narratiu a mig camí de la novel·la i el recull de contes. Al llibre connectava les vides d’una sèrie de personatges en diferents moments de la seva vida: hi havia, entre d’altres, un mànager de rock, una cleptòmana, una vella glòria musical i un jove que se’n va de safari a l’Àfrica. “El problema de la ficció actual és que d’una manera artificial s’ha acabat estrenyent massa -reconeixia Egan quan va aparèixer l’edició catalana del llibre-. El Quixot de Cervantes és experimental i postmodern, i passa el mateix amb el Tristram Shandy , de Laurence Sterne. La novel·la va ser inventada per ser flexible: l’escriptor ha de poder jugar i experimentar amb arguments i formes”.

Publicada en anglès el 2010, El temps és un cabró va ser precedida el 2006 per La torre mestra, que Edicions de 1984 i Minúscula presenten ara. La història que explica la novel·la és el retrobament entre dos cosins vint anys després d’una experiència traumàtica. Després de l’incident, el Howard, que té 35 anys, fa vida de jubilat gràcies a haver comerciat amb accions (“la feina més merdosa i sense cap ni peus que et puguis imaginar”), i el Danny s’ha convertit en addicte a les noves tecnologies. Junts es dediquen a restaurar un castell medieval en algun punt de l’Europa oriental per convertir-lo en un negoci de turisme rural. Un dia el Danny veu que alguna cosa es mou a la torre mestra, el lloc on abans hi havia les masmorres. La troballa és només la primera d’una sèrie de percepcions estranyes que el porten a pensar que, probablement, el seu cosí intenta parar-li una trampa com a revenja de la mala passada que li va jugar.

Egan pren com a punt de partida els paràmetres de la novel·la gòtica i els unta de modernitat. Entre les estratègies narratives utilitzades hi ha les enumeracions sorprenents, l’opció de presentar els diàlegs com si es tractés d’una obra de teatre i l’enigmàtic narrador, el Ray, que explica la història a la seva professora d’història, la Holly, complint condemna tancat en una presó. “Escric sense guió previ, i procuro fer-ho en un estat gairebé inconscient”, admet l’escriptora, que dedica de tres a cinc anys a cada projecte. Des del 1995 només ha publicat quatre novel·les.