Font: diari Avui
Potser cap fragment d’aquesta obra clàssica japonesa no dóna millor la mesura del conjunt com el que transcric tot seguit, que pertany al text titulat Les tres muntanyes de Dewa. Matsuo Bashô i el seu deixeble Sora han conegut un lloc “tan profundament espiritual [que] omple de reverència i admiració”. Estan fatigats per la llarga ascensió. I llavors llegim: “Ens vam asseure en una roca per descansar una estona i vaig reparar en un cirerer d’uns cinc pams d’alçada amb les flors mig obertes. Que ni tan sols aquest cirerer tardà, mig enterrat a la neu, s’hagués oblidat de la primavera em va omplir d’emoció: era com sentir el perfum de les flors de prunera en la calda de l’estiu. Recordant l’emotiu poema de l’abat major Gyôson, el vaig trobar encara més commovedor.”
El projecte de traducció d’aquesta obra va ser guardonat amb el premi Vidal Alcover 2009. I, de fet, Jordi Mas López ha confessat que, en pensar de presentar-se al concurs, considerà quina gran obra del repertori tradicional japonès no havia estat encara traduïda a la nostra llengua. Va concloure que aquest diari de viatge de Matsuo Bashô –que en va escriure més, cap de tan rellevant com el que presento, però– era un llibre l’excel·lència del qual aconsellava no únicament la tria sinó també l’esforç. L’estret camí de l’interior explica el viatge que, durant cinquanta-tres dies, va dur el més gran poeta japonès de tots els temps per les províncies del nord del país. Bashô –que es deia així per l’arbre que hi havia davant la seva cabana, un bashô– era un home madur, i malalt, i al llarg del recorregut, en especial durant les etapes més feixugues, es plany de la seva precària salut. Però acompleix el seu propòsit, que no és altre que arribar-se fins als llocs que, abans que ell, han cantat, han celebrat, poetes de renom de la seva pròpia tradició, principalment monjos itinerants. És per això que el fragment citat em sembla especialment significatiu, perquè aplega, d’una banda, el registre de l’epifania lírica (el cirerer que floreix malgrat el gel), i, de l’altra, el reconeixement a un poeta que, anteriorment, havia deixat escrita en bells versos la seva admiració pel món. Aquesta segona línia –que es reflecteix en el que, modernament, hem convingut a anomenar la intertextualitat– és, sens dubte, el que més distingeix el llibret de Bashô i el fa singular i avançat al seu temps.
“Després d’anys de contemplar amb recança els núvols solitaris avançant pel cel, vaig cedir a la invitació del vent”, comença dient el poeta. A partir d’aquí, recorre camins i travessa boscos, visita temples i santuaris, descobreix esteles i fa nit en hostals i cabanes. No acaba d’estar catòlic (“m’amoïnava haver-me d’enfrontar a un viatge tan llarg malalt com estava”), però no es fa enrere, perquè el propòsit és noble. En realitat, aquest és un viatge al cor de la tradició lírica nipona, i, coneixent tots aquells llocs que altres ja havien cantat abans que ell, Matsuo Bashô està erigint un monument a la tradició pròpia i l’està fent, al seu torn, una mica més alt i perdurable. “Gràcies a la literatura es recorden molts noms d’indrets famosos de l’antiguitat.” Aquest és un dels temes del llibre. Com també ho és el pas del temps i la seva acció impietosa: “Heus aquí els somnis / de tants guerrers ardits: / herba d’estiu.” La prosa descriptiva es combina amb haikús essencials. Bona traducció de Jordi Mas López i magnífic aparat de notes que ens permet apreuar la fondària d’aquesta obra clàssica.