Font: diari Ara / Joaquim Ermengol

Deia Jaume Vicens i Vives que, per a la tasca de conèixer-nos, necessitem la col·laboració dels poetes i dels novel·listes, dels esperits que posseeixen el do d’intuir, sense documentació prèvia, els més profunds batecs de l’ànima del poble. I un exemple d’aquest esperit perdurable és el de Xavier Benguerel, que no només tenia el do d’intuir sinó que va ser capaç de deixar imprès un volum de referència que ens fa comprendre millor el nostre drama històric. La narració representa, des de la ficció imaginativa, una visió honesta i testimonial de la derrota dels republicans en la Guerra Civil, la fugida i l’èxode dels refugiats i, en especial, la vida atroç als camps de concentració francesos que molts d’ells van patir. Aquest llibre revelador, cru i magnífic és Els vençuts.

És probable que Els vençuts sigui l’aportació més significativa, pel que simbolitza, de Benguerel a la literatura catalana, i no només pel fet de ser una obra escrita en plena maduresa creativa, sinó també per la seva qualitat literària i per l’inqüestionable valor cultural. En aquesta narració queda explícita la posició moral de l’escriptor: el deure irrenunciable al compromís. Un compromís assumit pel fet d’haver estat testimoni d’aquells successos tan dramàtics i significatius que encara avui arrosseguem. Entenc aquest llibre esplèndid com un acte de responsabilitat, un exemple de decència i actitud ètica de l’escriptor davant la pròpia història. Cal dir que Els vençuts és un volum reelaborat a la dècada dels 60 a partir d’un text original dels cinquanta ( Els fugitius, 1955), i revisat el 1970 i el 1972, cosa que demostra que això d’escriure pot ser un ofici constant, moral i estètic. Aquest treball continu i rigorós fa de Xavier Benguerel un veritable escriptor.

El que resulta interessant, però, més enllà de la crònica i el fris ben dibuixat d’uns fets dramàtics històrics concrets i prou coneguts, és el llast d’un pensament que no es deixa esgotar. Aquí, de fet, no hi ha voluntat de catarsi, sinó la idea insistent que l’èxode provocat per la Guerra Civil i la fugida dels derrotats cercant refugi, és un exili permanent i definitiu que mai acaba. I aquest és l’autèntic drama, l’estigma que provoca indistintament qualsevol conflicte armat d’aquesta mena. Perquè una guerra civil no és altra cosa que la injustícia causada per uns però viscuda per tots, una ferida oberta d’incalculables efectes i dolor.

Els vençuts recrea la crònica de la fugida del país i la crueltat que pateixen els exiliats fets presoners en camps d’internament francesos, sota la vigilància de soldats senegalesos i algerians (els espahís), titllats per Joan Pineda -l’escriptor protagonista del relat- de subhomes. Però sobretot ens mostra la desil·lusió i la desesperació que va provocar l’actitud tan poc amable de França. Quanta ingenuïtat portaven a les butxaques aquells homes i dones que fugien. Que miserablement es va portar la gran França amb els exiliats. Quan pagarà per la seva crueltat i absolut menyspreu? Vull assenyalar amb tot això que el fons temàtic del llibre no és tant la descripció fidel d’uns fets com l’estat emocional del refugiat: la seva desorientació permanent, la impossibilitat de comprendre i assumir la nova i miserable situació. Una situació tan desesperada que acaba convertint-lo en una mena d’espectre, una ombra resignada que arrossega la vida per pura inèrcia.

Els vençuts aporta una magnífica reflexió sobre les conseqüències de la fugida i l’exili, malgrat la ingenuïtat calculada en alguns aspectes pel que fa a la humanitat dels francesos i la maldat dels africans. El que és evident, però, és que el llibre transcendeix sobradament l’anècdota, revelant la misèria i el caos d’un món en constant decadència. Com pot ser que aquell somni que va ser la República per a tots els catalans acabés en una exhalació per convertir-nos en un poble descastat i maleït?