Fonts: Racó de la paraula (Xavier Serrahima)
Que la literatura creix, es reprodueix i es va enllaçant consecutivament com les baules d’una cadena que comunica el passat, el present i el futur ho demostra l’estimació que sentia Jörg Fauser per un dels seus antecessors, Hans Fallada. Al seu Matèria primera, no tan sols comenta que li agrada d’allò més l’obra del seu predecessor sinó que una frase d’un dels seus diàlegs —“Sembla que faré carrera a la facturació d’equipatges, i el sector cultural no el necessitaré per a res”— fa la impressió d’ésser un subtil homenatge a L’home que volia arribar lluny (Ein Mann will nach oben), publicat per Edicions de 1984, amb més que acurada traducció de Ramon Monton.
Una nova i més que interessant novel·la d’aquest fins fa no pas gaire desconegut escriptor, un raó més en la seva croada per deixar un fidel testimoni de l’alemanya del seu temps, amb un punt d’arrencada que recorda força la que és possiblement la millor obra d’Honoré de Balzac, Les illusions perdues, on Lucien de Rubempré, un “gran home de províncies”, jove poeta idealista àvid de glòria, es proposa esdevenir l’astre més lluent de la ciutat de les llums.
Protagonitzada per Karl Siebrecht, un jovenet que, en morir el seu pare, es queda “sol al món”, (pàg. 11), en una petita ciutat de províncies, en un “racó de món en què tot es torna estret i petit”, (pàg. 13), sent la necessitat imperiosa de “perdre de vista tot el que ha arruïnat la vida de meu pare”, (pàg. 15), i, sobretot, de no “continuar sent un més durant gaire temps”, (pàg. 110), de convertir-se “en algú, en un home de veritat”, (pàg. 16). O el que és el mateix, d’iniciar una tasca tan arriscada com improbable, “conquerir Berlín!”, (pàg. 79).
No cometrem, per descomptat, la inconvenient errada d’avançar si Karl acaba aconseguint o no el seu objectiu, si és o no capaç de superar les colossals i contínues adversitats —no tan sols econòmiques, sinó també històriques: provar d’enriquir-se en l’època més convulsa i inestable de l’Alemanya del segle XX esdevé una fita ja no complicada, ans hercúlia, pràcticament impossible— que se li oposen per assolir el seu somni. Si Fallada no ho explica de bon inici, senyal que vol que sigui el lector o lectora qui ho descobreixi, al llarg de la seva navegació literària.
A banda que entenc que no era pas aquest l’interès principal de l’autor, sinó, precisament, plantejar si són justificades o raonables les elevadíssimes renúncies que ha d’acceptar qualsevol persona a canvi de pretendre triomfar en la vida; si és admissible considerar que hom ha triomfat quan li ha calgut sacrificar-ho tot, o pràcticament tot, en el seu camí envers l’èxit: “Sabia que havia de tirar endavant i allunyar-se potser per sempre de l’única persona que estimava…, […] que aquesta feina potser li costaria haver de perdre el seu amic i la que considerava com una germana…”, (pàg. 249).
Qüestió que si ja és prou discutible quan al final s’acaba assolint el que hom pretenia, esdevé encara més greu i flagrant per a tots aquells que es queden pel camí; per a tots aquells que —com succeeix en el món de l’esport infantil i juvenil— es sacrifiquen sense acabar obtenint res a canvi.
O, potser, més exactament, la raó de fons de la novel·la és maldar per determinar què significa triomfar. Hipòtesi que podria confirmar el seu subtítol, “Les dones i el somniador”: mentre Karl, el somniador, es capfica en la seva ambició de fer-se un lloc a Berlín, va arraconant no tan sols tot allò que no tingui una relació directa amb el diner i el poder, sinó sobretot les successives dones que el van acompanyant. Començant per Ria, el seu primer amor, que pateix els efectes de la seva decisió de tallar amb les seves arrels, continuant per la magnífica i inoblidable Rieke, seguint per la sempre sorprenent Herta i acabant per l’encisadora Ilse. Sense ésser-ne conscient, ell fa seva una premonitòria declaració de Rieke: “El que no vull és que ningú no em vingui amb històries d’amor, perquè l’amor només porta problemes”, (pàg. 44).
Amb tot, no cal dir-ho, el més rellevant no és pas l’argument o la idea matriu de l’obra, sinó la seva materialització literària: Hans Fallada —aquest Goethe, Dickens, Balzac o Tolstoi trasplantat al segle XX alemany— ens brinda una creació artística de gran mèrit que, per més que no assoleix el cimal de qualitat de Llop entre llops, ens immergeix en un món tan emotiu com versemblant, tan viu com immediatament recognoscible; poblat per uns personatges amb una personalitat i una vida pròpies tan profundament humanes, tan identificables, tan pròximes i tan familiars, que no ens podria doldre més, haver-los de deixar, en cloure aquest imponent llibre —que es llegeix amb una lleugeresa i una velocitat astoradora, tenint en compte el seu volum: 750 pàgines. Obligats a fer-ho, enyorats abans d’hora, no podem evitar de demanar-nos: «Què serà d’ells, sense nosaltres?», però, encara més, «Què serà de nosaltres, sense ells?».