Font: A recer d’un baobab / Sílvia Maians
Resum

Licantropia inventa una llegenda gòtica de misteri, protagonitzada per éssers amb particularitats llobunes, que s’inicia al segle XVII, amb les desventures del Mossèn Magí missioner que recorre els racons més feréstecs del Matarranya, i s’estén fins a l’actualitat.

Comentari

Val a dir que mai hem tingut un misteri de tal envergadura tant a prop de casa. Si exceptuem els “dips” de Joan Perucho, vagant entre Morella i Gandesa, hauríem de desplaçar-nos a la Transilvània del segle XIX per a trobar un indret tant inquietant i uns hostes tan aparentment normals i alhora tan terrorífics coms els que es troba Mossèn Magí, personatge que està més a prop del Jonathan Harker de Bran Stoker que de l’Antoni de Montpalau de Perucho.

Un aspecte que m’ha interessat especialment de la novel·la ha estat el lèxic acurat que maneja l’autor. És remarcable l’ús que ha fet del català estàndard i dels diferents dialectes locals, posant en boca de cada personatge el seu dialecte natural segons el territori del que prové. Visc al territori on té lloc la narració (territori fronterer de gran riquesa i alhora gran complexitat lingüística), i sé que ha fet un gran treball de camp i d’investigació en aquest aspecte. També m’han encantat l’estil específic del primer capítol, utilitzant un vocabulari actual però de reminiscències arcaico-rurals que ens transporten al segle XVII (el dedins i el defora, fogasses, casalicis, enraonies i maltempsades, calcers i piuladisses, bosquines inconegudes…..).

La resta de la novel·la té com a protagonista en Llorenç, un xicot de Barcelona instal·lat al poble Aragonès d’on prové la seva família materna. En Llorenç es mourà entre les àrees d’influència de Tortosa, Alcanyís i Morella, investigant els seus orígens i alguns fets estranys esdevinguts darrerament al poble. Ubicant la trama en aquest triangle màgic on conflueixen sense pudor Tarragona, Castelló i Terol, Carles Terès ens mostra un territori sense límits provincials rellevants, ni diferències geogràfiques, ni conflictes idiomàtics. Amb excepció d’un parell de reflexions sobre incongruències entre llengua i administració, ens dóna a entendre que la rutina dels habitants d’aquestes terres discorre al marge de diferències polítiques.

La novel.la es llegeix d’una tirada, enganxa i manté l’interès fins al final. Tot i així la història que es narra és complexa i els nusos familiars que desemboquen en l’epíleg també. Ha tingut l’encert, tal i com passa a la vida real, de deixar uns quants caps per lligar(la foto de l’Agustí nen, qui era realment la Mahtab, l’origen de la raça maleïda), la qual cosa augmenta la intriga i la implicació del lector amb la història. Com a lectora mai m’ha agradat que m’ho donin tot mastegat. Jo també valoro la suggestió per sobre la descripció detallada a voltes excessiva com passa a American Psycho de Bret Easton Ellis, per posar un exemple.

També he d’agrair a Carles Terès les referències gòtiques, tant explícites com implícites (Lovecraft, Roger Corman, Perucho, Stoker, la nit de Walpurgis… formen part de l’imaginari de la nostra generació), tot i que m’ha interessat molt més l’enfoc pseudocientífic de la licantropia. Crec que la historia té un to realista, quotidià, proper al dia a dia de qualsevol parella moderna. Per això em semblen molt més adients els arguments biològicament plausibles de la malaltia dels enllobats, que no pas les apuntacions fantàstico-gòtiques amb aire de “dejà vu” de les doctrines més o menys peregrines que regeixen la vida dels enllobats.

Resumint, Licantropia és una bona novel·la, de trama sorprenent i insòlita en el nostre entorn i que paga la pena llegir-la, parlar-ne i recomanar-la.