Font: Àngel Quintana / El Punt Avui

Fa poc més d’un any, un petit llibre de l’italià Nuccio Ordine, La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema), va promoure un debat sobre la necessitat d’establir un pensament fort davant el pragmatisme que impera en el món de la cultura. Ordine reclamava la utilitat de les humanitats, la necessitat d’una acurada reflexió que qüestionés la idea predominant de la universitat com a empresa amb els seus alumnes-clients i posés en dubte la pràctica artística com a engranatge de les indústries culturals.

Si observem els assaigs que es publiquen al nostre país podem constatar una clara absència d’un pensament fort capaç de transmetre un coneixement desinteressat que des de la inutilitat mercantilista recuperi la utilitat del plaer pel saber. Joaquim Español, arquitecte, poeta i musicòleg, transforma la situació de l’assaig amb un llibre esplèndid titulat Entre la tècnica i l’enigma (Edicions de 1984) que proclama el desig de pensar sobre “allò que m’ha torbat en algunes manifestacions artístiques”. Español vol reflexionar sobre els enigmes que genera la creació artística però no ho fa com si fos un tractat d’estètica escrit “amb l’actitud severa del filòsof”, ni des del “llenguatge de la crítica d’art habitual”, sinó des de l’actitud de qui gaudeix de l’art i que decideix fer-se preguntes sobre alguns dels seus enigmes. El resultat és un llibre intens que des del rebuig directe de tot soroll mediàtic, dóna una alta volada a la teoria de les arts. Español reflexiona de manera pertinent sobre la importància de la forma artística com a vector de l’art però ho fa des del rebuig a la crítica textual dels anys del postestructuralisme. Al llarg de les pàgines camina des del modernisme artístic cap al llegat postmodernista per establir una crítica profunda en un moment en què l’oblit generalitzat de l’art actual davant del fenomen de la mortalitat probablement ens aboca cap a la mort de l’art.

La invocació de la mort com a gran misteri que ha travessat una part fonamental de l’art porta cap la creença que probablement no hi ha art sense l’existència de l’enigma. La gran paradoxa és que per arribar a trobar l’enigma que ens genera emoció cal passar pel camí dels processos creatius i establir una clara relació amb la tècnica que ens porta a la recerca de la forma. En el món de l’arquitectura, Español pensa que els grans arquitectes són aquells que entenen “que la seva obra no és només una estructura formal, ni tan sols una síntesi de forma, funció i tècnica constructiva, sinó una construcció significativa”. En poesia considera que bastir un poema és una acurada construcció d’arquitectura de la forma. Quan parla de la pintura intenta treure de la prescripció el debat sobre l’abstracció que va marcar els anys del modernisme per reivindicar el valor que la recerca de la forma pura té en els processos de percepció.

Els problemes exposats per Joaquim Español en les seves mirades transversals sobre les arts ens plantegen nombrosos dubtes sobre els camins que ha pres l’art en un moment en què la crítica ha deixat de ser aquella “glossa feta amb art que vol acostar-nos a l’emoció enigmàtica que vol infondre”. L’assaig de Joaquim Español és el contraexemple que contradiu aquesta reflexió. A partir d’una escriptura acurada, l’assaig provoca aquella emoció de què parlava Oscar Wilde en un vell text sobre el crític com a artista. Wilde deia que l’estudi teòric a vegades pot ser tan o més complex que la creació, ja que requereix un coneixement profund de l’art i dels seus misteris. Joaquim Espanyol sap endinsar-nos en aquest misteri.