Narcís Garolera s’atura davant dels prestatges de la seva biblioteca. Hi ha tots els imprescindibles de la literatura catalana. Les novel·les ‘dolentes’ de la primera Rodoreda (les que ella no reconeixia com a pròpies), tot Verdaguer, literatura catalana medieval, enciclopèdies, tota l’obra de Joan Coromines, la prosa i la poesia de Foix i de Sagarra. Etcètera. Té moltes primeres edicions que ha fet relligar amb zel de col·leccio­nista.  Algunes obres de literatura castellana. Li pregunto per la literatura internacional. Diu que no la té aquí, que la té a Roses.

JB: Dius que no fas literatura, però has escrit unes memòries de sis-centes pàgines. També dius que t’agrada Pla. Trobo que hi ha molt del to de Pla, al teu llibre.

NG: M’agrada Sagarra, és el meu model en prosa. I Pla. Tinc l’edat que tenia Pla quan va escriure El quadern gris, tot i que fes veure que era jove. Diuen que l’estil és la persona, i el millor elogi que em fan és que el llibre es deixa llegir molt bé. Ara, l’he anat retocant durant deu anys.

JB: Hi ha una obsessió per la llengua. Què tenen a veure els errors lingüístics i la literatura?

Havia fet molt de corrector editorial. Vaig començar aquesta feina, mal pagada, de molt jove. De traductor n’he fet poc: alguna cosa del castellà al català per a Edicions 62. Entre això i les classes em podia pagar la dispesa i la carrera, perquè me la vaig pagar jo. El meu pare es va arruïnar. Per això he hagut de treballar tant, jo. Si no, em sembla que no haguera fet res.

JB: Potser et va anar bé, doncs.

Sempre hi va. En Pla era fill de pare arruïnat. Van haver de deixar el pis de Barcelona, com ho explica a El quadern gris.  Coses que explica en Pla jo també les he viscut.

JB: La part en què parles de la teva infantesa em recorda El món d’ahir de Stefan Zweig: narres un món que no existeix.

Per mi són unes de les millors memòries, El món d’ahir. També Confessions d’un burgès, de l’hongarès Sándor Márai. Hi ha, també, una novel·la de Hesse que em va fer molt d’efecte, un noi que estudia a Alemanya i tant el pressionen que se suïcida. Es diu Sota la roda. I el que dius del seminari… Per vosaltres és un món que ja no existeix. És el meu món, el món d’ahir, sí. Es podrien dir així, les memòries. He cantat en llatí, he après cant gregorià, i les recordo, les cançons… Som d’una època allunyada, però que aquí, amb el franquisme, va durar més. El seminari formava part del franquisme en el sentit de recristianització, de ‘nacionalcatolicismo’, com se sol dir. Passa que la part ‘nacional’ la vaig tenir molt catalana.

JB: Perquè vivies a Vic, oi?

Sí. En la tradició de Torras i Bages, de Balmes, de Verdaguer i del bisbe Masnou mateix. Per mi la llengua és pura naturalitat. Primer ets català. Després, si ets catalanista o no, és de més a més… És difícil, parlar d’un mateix, i de la família; per això volia afegir-hi fotos, jo. Els únics que no he inclòs a les memòries són la dona i els fills. Sagarra tampoc no va parlar de la dona i el fill, ni dels seus germans, amb qui no tenia gaire bona relació… Les memòries d’en Sagarra, que ben escrites!

JB: Galeries del record semblen unes memòries professionals.

La segona part és professional, però la primera no. Bé, no explico si em masturbava o no, però dono a entendre que hi havia embolics entre companys, una certa homosexualitat. Jo havia de vigilar. Era un nen finet, ros, i rebia propostes d’alguns que eren més grans, de catorze o quinze anys. Em passaven paperets a classe i jo no en feia cas, però quan ja teníem una cel·la se t’hi ficava algú, de nit… És important, però només ho dono a entendre, per pudor. En Terenci Moix d’això n’hauria fet un plat, perquè el va desflorar un linotipista: ho sabem perquè ell ho explica. Al seminari hi havia relacions, i si es descobrien l’endemà el més gran se n’havia d’anar. Recordo haver vist marxar un amic, a mig curs, i ara me’l trobo a Barcelona. Els capellans  ho mig permetien, perquè ells també estaven malament… El règim d’internat és així —per això el protagonista de Hesse se suïcida, perquè no pot aguantar la pressió. De la formació no en puc dir mal, al contrari. I a més no soc anticlerical ni he estat mai revolucionari. Jo soc molt Carbonell.  El meu pare era més foll, rupestre, de pagès; la meva mare era el seny vigatà, catòlic, sense ser “beata”.

JB: Tens fe?

No ho sé. No ho crec. El que tinc són dubtes, com tothom. La primera part la podia haver titulat ‘Entre sotanes’. Dels cinc als dinou anys vaig moure’m entre monges, frares i capellans. I les noies quedaven lluny. Als vint anys, a l’arribar a Barcelona, canvia tot. Des de llavors no he anat a missa ni m’he confessat, i vaig començar a tractar nois i noies de la meva edat. Ara, sempre m’ha quedat un punt de… No és homosexualitat, és buscar germans grans, homes amics. Sempre he tingut més amics que amigues.

JB: És l’educació sentimental de l’època.

Ni més ni menys. I va ser bo i dolent, com tot a la vida: la formació era bona, als setze anys érem molt fets intel·lectualment. Al mateix temps se’m desperta la vocació filològica i tota la part personal que miro de no explicar gaire.

JB: Vas passar per l’administració fent d’inspector de llengua i literatura catalanes als instituts. Veies que gent de Convergència et passava al davant, i la teva confiança en la meritocràcia es va trencar.

No ho dic, perquè sona malament: ‘meritocràcia’. És un concepte de Napoleó. Avui meritocràtic sona a ‘aristocràtic’. Napoleó va voler que tothom pogués accedir als càrrecs alts de l’administració, i encara dura, més o menys: no com a Anglaterra, que només els aristòcrates podien anar a Eton i a Cambridge.

JB: Napoleó mateix era plebeu.

Chateaubriand li diu ‘tinentet’, i tots dos feien 1,60 d’alçada. Ara llegeixo molt Proust. L’havia començat i l’havia deixat, però ara el llegeixo sencer.

JB: Creus que té raó, Proust?

És un gran escriptor. Si la literatura és alguna cosa… Hi ha una frase seva que vaig marcar, del primer volum: “la realitat només existeix en la memòria”. És probable que sigui això. I la literatura de Proust per mi és el top ten, és literatura, escriure literàriament i traduint mil sensacions –potser massa: en Fuster deia que Proust era com un xiclet (i en Garolera obre i tanca la boca un parell de vegades, com si mastegués). Després hi ha l’aspecte homosexual i els seus problemes. Algú com en Swann no saps ben bé què és. Sí que hi ha senyores, i es casen, i ell festeja la Gilberta, però al final el protagonista va darrere el xofer. Sabem que l’Albertine era un home; i fixa’t que la Rodoreda posa el nom de Marcel al xofer d’en Valldaura de Mirall trencat.  El senyor llegeix Proust i el xofer es diu Marcel. La Rodoreda posa el nom connotat, que és una cosa que també fa Proust. Mira si els noms són importants que el poble on estiuejava Proust (no hi he estat mai, però ho sé) es diu, oficialment, Ivry-sur- Seine, però a sota del rètol hi diu Combray, el nom  que li va posar Proust. A Valls, hi hauria de dir Vilaniu. A Vic hauríem de posar-hi Comarquinal, que és el nom que li posa Miquel Llor a Laura a la ciutat dels sants. En fi, la literatura i la vida.

JB: Per una banda et queixes dels amiguismes de la gent que havia estat al PSUC i per l’altra lamentes que a l’administració hi entressin, amb càrrec, militants de Convergència, el partit de Jordi Pujol.

Això de l’administració, com a catalanista, jo trobava que era una indecència. N’hi havia que, amb El País a sota el braç, anaven escalant llocs, i jo em sentia rebaixat… L’any 1962 hi va haver un acord que encara dura. El catalanisme montserratí i el PSUC van fer un contuberni [riu]. A Serra d’Or, per exemple, van començar a col·laborar-hi gent del PSUC, i en canvi van vetar-hi en Foix o en Jordi Ventura. Eugeni Xammar ho va veure de seguida, i va qualificar la revista de “monàstico-progressista”: “els comunistes hi posaven les idees i els monjos, la gramàtica”. En Xammar és un dels meus sants. El seu cognom és estrany, d’origen germànic. Diu que quan va entrevistar Hitler (ens ho hem de creure ; jo crec que s’ho va inventar) aquest li va veure el nas prominent i li va preguntar si era jueu… Xammar no entenia que un català no fos catalanista. Pla i Xammar són molt interessants, però van trencar després de la guerra; Xammar era deu anys més gran, una mica com Carner i Riba, o Carner i Sagarra. Aquests deu anys són molt importants. La guerra va originar aquests trencaments personals. Com el de Joan Coromines i Martí de Riquer: jo dec ser de les poquíssimes persones que ha tractat en Riquer (i li estic agraït) i en Coromines, perquè qui tractava un no tractava l’altre. En Coromines era anti-Riquer per la guerra, perquè el considerava un traïdor. En Riquer, que era d’Estat Català, es va passar als “nacionals”, com a requetè per la tirada familiar al carlisme. José Antonio, el fundador de Falange, era antiburgès i no era comunista: què era?  Era l’alternativa a la democràcia burgesa liberal. I en Xammar no va deixar mai de ser liberal, i en Pla tampoc, i per això no van ser mai feixistes. Eren de dretes? La dreta eren els homes de la Lliga i els d’Acció Catalana, que volien ser l’esquerra de la Lliga, però no van tocar pilota, perquè Esquerra Republicana, apuntant-s’hi en Macià i altres, van guanyar per sorpresa i van proclamar la república. En Companys va proclamar la república espanyola i en Macià la catalana. És curiós, perquè a ERC hi ha avui els mateixos corrents que hi havia  aleshores: en Rufián i en Tardà, la línia més espanyola i la més catalana.

JB: Vas acabar fent classes al Campus de la Ciutadella, on havies començat el servei militar. Dius que vas sentir una cosa similar…

Jo venia escandalitzat de la Generalitat i del pujolisme rampant a l’administració catalana. A Humanitats hi havia en Francesc Noy i la Dolors Folch, l’ala socialista liberal i la dels comunistes; i en Pujol, que va posar el nom a la nova universitat i va pagar 8.000 milions de pessetes. Això era el contuberni, que deia abans. Qui manava més que el rector? El comunista Fontana, que va regalar a la UPF la seva biblioteca.

JB: Parles molt malament de la degana Dolors Folch.

Venia de l’escola Aula i volia fer el mateix que el seu director, Pere Ribera: manar molt i fer avaluacions. Als professors ens volia al despatx, com gallinetes davant la pantalla de l’ordinador. És una dona molt dura, autoritària, estalinista. Era degana, era el govern, però quan Fontana deia ‘niet’ (‘no’, en rus) ella ho acatava. Fontana era el poder; cal distingir el govern del poder. Qui té el poder, a Espanya? En Florentino o el president del govern?  

JB: Dius que aquests comunistes no apreciaven prou Verdaguer pel fet de ser capellà?

Gens! Encara se’n riuen, de mi. L’Enric Argullol (no en Rafel, el seu germà), que era de Dret, em va dir: “A Verdaguer es dedica? És molt antic; Maragall és més modern”.

JB: Per què?

Perquè no han llegit En defensa pròpia. En Joan Brossa era d’esquerres i l’havia llegit i l’apreciava; en Pere Portabella no. Un dia vaig dir a en Portabella que s’havia de fer una pel·lícula de Verdaguer, i ell em va respondre que Verdaguer no interessava a ningú. “No hi perdi ni un minut!”, em va dir.

JB: Creus que si vas pel teu compte i tens clar el que vols et posen traves, a la cultura catalana?

Ho he viscut. I no he aguantat tant com en Coromines, que era un cas claríssim d’ostra­cisme pels filòlegs “oficials”, els mediocres conjurats. I encara avui Coromines no és reconegut pels lingüistes de l’Institut.  A l’Acadèmia no hi ha els millors, hi ha els mediocres. A mi no m’hi volen, per exemple, i m’he dedicat al català molt més que alguns membres de la Secció Filològica, i ho saben. Tampoc hi volien en Joan Solà, i, abans, en Coromines se’n va anar, tip que no li fessin cas.

JB: Sobre Maria Aurèlia Capmany, escriptora i feminista. Vas veure com el seu marit la tractava a baqueta. Però ell, ara, no és ningú, i en canvi d’ella n’hi ha memòria.

Va traduir tot Proust, ell. Era homosexual, però la Maria Aurèlia n’estava molt enamorada. Jo ho havia vist moltes vegades. Crec que era un matrimoni blanc. Ell es deixava estimar, però la tractava malament: “Aurèlia, que no hi ha pa, en aquesta casa?”, i ella venia de la Virreina (on tenia un càrrec cultural) traient el fetge per la boca. I tu dius: aquesta és la feminista? La vida és plena de contradiccions. Ja no em sorprenc de res ni de ningú. Com més conec les persones, més m’estimo el meu gos, que deia aquell anglès… A Verdaguer un uròleg (un uròleg!) li va dir que era boig i se’n va haver  de defensar, cosa que és molt difícil. Volien que obeís  i ell va dir que res de res, que tenia via directa amb Déu, i seguia els dictats de la seva consciència. No va creure i li va caure el pes del poder, com m’ha passat a mi, mutatis mutandis: el meu Morgades és en Molas, i el meu Collell és en Ricard Torrents.

JB: Però et va fer deixar a terra, davant seu, els tres volums de la tesi.

Molas era molt mesquí. I, com en Riba, tenia complex de baix: ell mateix va confessar-ho, no suportava ser baix. En Molas volia ser com en Riba, i l’imitava en el mandarinisme. Em va excloure de l’edició de l’obra de Verdaguer, a Vic, tot i que m’havia donat el número 1 a les primeres oposicions de càtedra de català al batxillerat.

JB: Quins són els teu top cinc de la literatura catalana?

La Víctor Català (almenys per Solitud, que és una gran novel·la), la Mercè Rodoreda, sobretot la de La plaça del Diamant. I t’hi afegiria Sagarra, Pla i Carner, probablement. Però, com deia en Coromines, amb Carner t’has de posar coturn, t’has d’elevar tu, perquè escriu en un català tan personal, i tan arbitrari, que no és per tothom, no pot ser popular, has de conèixer molt el català per apreciar-lo. En canvi, Verdaguer, a la seva època, la gent l’entenia: el noucentisme ho va espatllar tot, en qüestió de llengua. Ors n’és el gran culpable. Si mai em vagués, escriuria un llibre sobre estil i llengua, en català. Com deia en Riquer, l’Ors escrivia en francès: no partia del català, se n’allunyava al màxim, i en Carner també. I en Riba, no diguem. La traducció dels contes de Grimm que va fer en Riba era inviable, no funcionava, no s’entenia. Les rondalles de Verdaguer sí. La llengua viva dels romàntics –Maragall inclòs– no interessava a Pompeu Fabra; a Madrid sempre han dit de Fabra que el seu català era de laboratori, i això tampoc és bo. No vull jutjar-lo, en Fabra. Sort en vam tenir. Però en Coromines defensava un català més acostat a la llengua viva, i per això li agradava i defensava en Pla (tot i que fos “franquista”, i Coromines, un exiliat).

HB: Valores més el Sagarra poeta que el dramaturg?

Sagarra va escriure cinquanta obres de teatre! Passa com amb Lope, esclar, que va deixar tres-centes obres, i no totes han de ser bones. Li deien: “Senyor Sagarra: què prepara? Una altra obra de teatre? En prosa o en vers?”, i ell responia: “En vers, que m’és més fàcil”, perquè tenia la música del vers. En canvi, en Riba no. S’ajustava al vers, però li interessava més el concepte –i no tenia la musicalitat d’en Sagarra… Als anys 70 jo redactava el butlletí d’Òmnium Cultural, i l’entitat em semblava una reacció a un article d’en Sagarra poc abans de morir, el setembre del 61. Sagarra era molt crític amb la burgesia, sobretot la barcelonina (ell era aristòcrata). Va escriure: “la burgesia catalana és un gran ventre amb un cap molt petit”, volent dir que només sabia fer diners. Casualment en Sagarra mor al cap de poc, i a finals del 61 neix Òmnium Cultural. Casualitat o no, jo hi veig una possible relació. Els catalanistes “franquistes” (Carulla, Sala, Cendrós…) devien veure que en Sagarra tenia raó.