El sopar de cendra
Giordano Bruno
Traducció d’Anna Casassas
LA CLÀSSICA, 6
160 pàgines
16,00 euros

El sopar de cendra és el primer dels sis discursos filosòfics italians en què Giordano Bruno exposa les seves teories cosmogòniques i metafísiques. L’obra té forma de conversa per reflectir les discussions que el nolà (com ell mateix s’identificava) va mantenir amb els doctors d’Oxford, que titlla repetidament d’ases ignorants. Amb l’acompanyament dels imprescindibles tocs d’ironia i sarcasme que dedica a aquests pedants, exposa les seves teories sobre l’univers i, a través de l’astronomia —assegura que la terra i els altres planetes es mouen al voltant del sol—, afirma que tots els cossos són vius i que no hi ha cap jerarquia que valgui, cosa que va provocar les acusacions d’heretgia que li van costar la vida, però que d’altra banda n’han fet una figura admirada per l’anarquisme i per tots els defensors del pensament lliure.

Giordano Bruno, nascut a Nola el 1548, d’origen modest, va entrar a l’orde dels dominics, a Nàpols, on va poder aprofundir els estudis de teologia i mnemotècnia. Ràpidament se’l comença a acusar d’heretgia i ha de marxar de la ciutat. Així comença una peregrinació que el porta a diverses ciutats d’Itàlia, França, Suïssa, Anglaterra i Alemanya. Durant l’estada a Anglaterra, acollit per l’ambaixador francès, escriu els anomenats Diàlegs filosòfics, el primer dels quals és aquest Sopar de cendra. De gran cultura en tots els àmbits, va ser un gran estudiós i admirador de Ramon Llull i en va difondre l’art de la memòria per les diverses universitats en què va ensenyar. El 1591, mentre és a Alemanya, rep una invitació per anar a Venècia, on el seu «noble mecenes» l’acaba lliurant a la inquisició vèneta, que al seu torn l’acaba lliurant a la inquisició romana. L’empresonament i el procés per heretgia van durar vuit anys. Finalment, el 17 de febrer del 1600, va ser cremat a la foguera al Campo dei Fiori, a Roma, al lloc on avui s’alça l’estàtua que el recorda.

 ***

«[El sopar de cendra és] un convit tan gran, tan remenut; tan magistral, tan discipular; tan sacríleg, tan religiós; tan alegre, tan colèric; tan aspre, tan joiós; tan secament florentí, tan grassament bolonyès; tan cínic, tan sardanapalesc; tan lleuger, tan seriós; tan greu, tan burlesc; tan tràgic, tan còmic, que considero que no hi trobareu poques ocasions d’esdevenir heroic i desemparat; mestre i deixeble; creient i descregut; alegre i trist; saturnià i jovial; lleuger i feixuc; ronyós i liberal; simiesc i consular; sofista amb Aristòtil i filòsof amb Pitàgores; rialler amb Demòcrit i plorós amb Heràclit. Vull dir que quan l’hagueu ensumat amb els peripatètics, l’hagueu menjat amb els pitagòrics i l’hagueu begut amb els estoics, potser encara l’haureu de llepar amb aquell que reia ensenyant les dents d’una manera tan amable que amb la boca es tocava totes dues orelles.»

Giordano Bruno, El sopar de cendra, trad. Anna Casassas