Font: La Vanguardia / Julià Guillamon

Després de l’èxit d’Olor de colònia, la gran novel∙la sobre les colònies
tèxtils del Llobregat, Sílvia Alcàntara torna per explicar la història d’una
família catalana del segle XX: de l’economia de subsistència a la informàtica.

Al final d’un dels capítols de la segona part d’Els dies sense glòria, Sílvia Alcàntara (Puigreig, 1944) descriu un tronc que, esquerdat i transformat en brasa, es desfà dins la llar. “A la mestressa de cal Noi Xic, els ulls negats li van impedir de veure com un tronc, roent pel foc, s’esberlava entremig d’espetecs provocant una esllavissada”. Vostès són lectors de literatura en català? Els repto que trobin un final de capítol d’un autor (dels més grans als més petits) que tingui la precisió, la plasticitat i la força simbòlica d’aquest final. El tronc s’engruna enmig d’espurnes i, abans, s’ha desfet la il∙lusió de ser una família feliç: la Miquela acaba d’explicar al fill les enraonies que corren al voltant de la seva xicota. Aquest tronc, que és brasa enmig d’un ball d’espurnes que espeteguen, aviat serà cendra. Un altre final de capítol esplendorós. Ara és la jove, la Glòria, qui ocupa l’escena: “Mentrestant, des dels fogons, la Glòria deixava anar l’aigua ensabonada de rentar els plats aigüera avall. Observava com l’escuma amb petites bombolles desapareixia pel forat tot fent un remolí. Aigua i bombolles desapareixien sense deixar rastre”. És la vida que passa, el món antic que queda enrere, quan els joves decideixen marxar del poble, agafar un local, en uns pisos acabats de fer, en un barri als afores de la ciutat, per començar una nova vida. En aquesta nova vida la Miquela, la mare de l’Enric, acabarà en una residència.

Vull dir que Sílvia Alcàntara no és autora d’un sol llibre. I que amb Olor de colònia (2009), la gran novel∙la de les colònies tèxtils del Llobregat, no ha esgotat tot el que havia de dir, ni ha gastat tots els cartutxos d’una solvència literària inesperada i tardana. Hi ha pocs llibres publicats aquest any que es puguin comparar amb Els dies sense glòria, per la qualitat de la prosa —una qualitat essencialment visual— i per la densitat psicològica dels personatges, sobretot del matrimoni gran, la Miquela i el Ton, el fill Enric i la seva xicota la Glòria, i la gent d’Els Marxants on la noia treballa amb un tracte d’esclau. La relació mare-fill-jove està molt ben contada, amb els canvis d’actitud de la mare, que vol estar al costat del fill, però no sempre hi sap estar. La combinació d’economia i psicologia dóna un resultat espectacular.

Alcàntara sap transmetre les sensacions de la gent senzilla per la manca de diners, els projectes i les il∙lusions de millorar. De la vinya al taller del carreter, a la botiga de barri i al negoci d’informàtica. Si de cas, la novel∙la té un tall massa llarg. No calia que a més de ser una gran història de personatges (amb un marro mig incestuós de fons), fos un retrat sociològic d’una època. Les referències a la lluita clandestina antifranquista o l’episodi de l’avortament a Londres són un postís, que dilata excessivament l’acompliment dels fets i desvia l’atenció del nervi de la història.

En canvi, quina emoció quan segueix els moviments de la Miquela jove que va a collir herba pels conills o copsa el gest de triar les mongetes que han de servir de llavor l’any que ve. I quina solidesa quan ha d’ explicar l’atac de feridura del Ton. Un gran relat de vides menudes.